de set en set
Caps pensants
La catalanofòbia –segons va raonar Francesc Ferrer i Gironès en el seu llibre del mateix títol– és la ideologia de masses de l'espanyolisme. D'on el fet que, en temps de belluga, la tropa d'aquest s'hiperexciti amb aquella. Sempre tanmateix secundada per les seves cabezas pensantes (Ortega dixit), només que aquestes, això, ho fan a llur manera. Heus-ne ací un tast.
Dámaso Alonso és convidat el 1952 a impartir un curs a la Universitat de Barcelona. Al marge de les classes, li surt una insospitada veta de sociolingüista: inquirir, dins el SEPU, la llengua en què la gent s'adreça a la caixera; quanta d'alegria per la que ho fa en castellà i no en la del país! Ho reporta Joaquim Molas en els seus Fragments de memòria. A recordar que, aquell mateix any, en un congrés de poesia a Segòvia, hi són tolerades (i mai millor dit) veus catalanes. El català, deuria dir-se el liberal Don Dámaso, per a la lírica pura i encara, no pas per denunciar-ne la persecució; no fos que servís també per comprar en uns grans magatzems!
“On són els progres?”, es demanava Albert Om a l'Avui del 25.X.2005: els artistes espanyols que havien fet costat al PSOE local en les anteriors eleccions al Parlament (el gran Gurruchaga ballant de bracet amb Don Pahcualo en un míting!) i que, aquell octubre, no deien ni piu davant l'esmotxada d'un Estatut aprovat pel 90% del catalans.
“On són?”, es qüestionava també dissabte passat a l'Ara Narcís Comadira, en un escrit d'antuvi tòpicament melangiós que tanmateix concloïa amb una crua constatació: cap intel·lectual espanyol no dóna mica de raó als manifestants de l'11-S? No.
Tots ells són, prietas las filas, recias, marciales, com els escau, rere el manifest fet públic el dia 3 per El País digital. Només que ara, de la prossecució de la fagocitosi, en diuen federalismo. Dialogar-hi és tan estèril com fer-ho amb Manolo el del bombo.