Quan la paraula troba la seva justa mesura

Al voltant de les Fires de Girona hi ha una sèrie d'actes culturals que m'agrada seguir, tot i que sempre quedo curt. Enguany, en voldria destacar tres. En primer lloc, La Planeta va ser el marc de La paraula de viure, una lectura de textos de Miquel Pairolí, seleccionats per Lluís Muntada, que van recitar Gemma Gómez i Roger Costa-Pau, en una escenografia, amb alzina inclosa, de Roser Bover. Va ser una sessió sòbria i emotiva, dins els actes de la XX Proposta de Poesia que organitza la Llibreria 22. En Guillem Terribas va assegurar que cada any es farà memòria de Miquel Pairolí. Era un vespre plujós i ventós, però vaig trobar que érem pocs escoltant la prodigiosa prosa d'en Miquel, que millora dia a dia com el bon vi.

Dos dies abans, en la inauguració a la Casa de Cultura de la mostra Torres Monsó. Una illa habitada, d'en Josep Maria Oliveras, va sobtar molt que després de parlar en Paco només ho fessin els polítics Jaume Torramadé i Carles Puigdemont. I que el creador de l'exposició no tingués opció de dir res. Va ser un error de protocol? I la directora de la Casa de Cultura tampoc no havia de parlar? Em consta que l'Oliveras portava escrites quatre paraules perquè, persona discreta com és, no es volia trobar amb la por escènica del micròfon, i vet aquí que ningú no li va donar opció ni de donar les gràcies al seu amic (“l'artista de 90 anys més jove del país”, com escrivia oportunament Eva Vàzquez) ni a la institució que exposa una obra única que és fruit de 25 anys de relació entre els dos artistes i que és d'obligada visita.

Una altra història particular que procuro no perdre'm és la vetllada de lliurament del premi Casero. La sala La Planeta és el marc de la festa de proclamació, conduïda per l'omnipresent Guillem Terribas, un gran activista i animador de la cultura gironina. En Guillem domina l'escena i fins i tot s'autoparodia. Després de 32 anys pot equivocar-se en citar Just Manuel Casero, o trobar-se que la guanyadora, la Mar Bosch Oliveras, entoni un mea culpa en públic perquè sent una nena va tombar accidentalment una Coca-cola a la llibreria. En Guillem té solucions per a tot, i va aprofitar la presència de la cúpula directiva d'Edicions 62 per reclamar que també publiquin l'obra finalista. Geni i figura.