Quinze dies

Aquesta mitjanit comença la campanya. Els polítics sempre diuen que aquestes eleccions són molt importats i que estem en un moment realment decisiu, i de tant de dir-ho, ara que realment és veritat, potser ens passarà com al conte d'en Pere i el Llop i no ens ho creurem. Però sí: aquestes eleccions no s'assemblen a cap altra de les moltes que hem viscut, perquè el Parlament que en surti haurà de convocar el referèndum on se'ns preguntarà si volem que Catalunya sigui un estat d'Europa. Quin honor per als diputats i les diputades de la X legislatura! Se'n parlarà als llibres de text i els nostres fills i néts ho estudiaran com una de les pàgines més felices de la nostra història.

Les eleccions seran plebiscitàries i la campanya, sense oblidar la crisi, els aturats i els desnonaments, girarà a l'entorn dels avantatges –per a uns– i les catàstrofes –per als altres– que portarà la independència. Però a la pràctica, cada dia dels quinze dies, esgotadors per als qui la fan i els qui la reben, serà una campanya com totes. Hem de reconèixer que, tants anys, les campanyes han canviat poc i els partits no han sabut modernitzar-les gaire. Ja no es fan les fotos dels candidats enganxant els cartells a les dotze de la nit, ara es fan piulades i es difonen els inputs del dia per la xarxa, però els candidats i les candidates segueixen anant als mercats, als geriàtrics (les pensions!), fan debats amb membres de les altres candidatures, mítings (amb audiovisuals), se sotmeten a entrevistes, van a Fires, es troben amb els diferents sectors, alguns fan el porta a porta...

El que sí que caldrà fer abans del dia 25 és una cosa que em sembla que fa poca gent: llegir atentament els programes electorals dels partits i mirar quin són els que porten escrit en lletres grosses i clares que estan per la independència i que treballaran de seguida per arribar-hi. I votar-los, és clar. En aquestes eleccions el que no hi cabrà són les mitges tintes.