‘Viva el amor'
No sé si coneixen una cançó d'Albert Pla i Pascal Comelade el títol de la qual és Viva el amor. Com moltes cançons del sempre agosarat Pla, la lletra és francament forteta i evoca el risc amb el tel de la mort. Al capdavall, així és la vida. Els transcric el final de la cançó perquè descriu amb més o menys cruesa la sensació que vaig tenir en llegir el manifest dels 300 professionals i intel·lectuals que va publicar El País -i un altre que va publicar El Mundo amb personatges repetits- contra la independència de Catalunya. L'estrofa final fa així: “Tal vez fue mi sangre, tal vez su sudor/ o el sabor de la muerte nos puso calientes/ y ella gimió… sí/ Yo me abalancé contra la pared/ le quite las bragas y me la follé./ Tal vez fui un salvaje, tal vez me pasé./ Sus ojos gritaban: ¡Por dios, tómame!/ Cerca del cadáver… un charco de sangre/ refleja las sombras oscuras y ardientes/ de los dos amantes en el callejón./ Lo dice todo el mundo, no lo digo yo:/ No hay nada mejor que hacer el amor”. L'excitació intel·lectual dels 300 autoproclamats federalistes s'assembla molt a la brutal escomesa sexual que descriuen els lletristes d'aquesta cançó. És un amor poc sincer... que no s'assembla gens a la candidesa dels versos de Salvat-Papasseit que recitava, més que no pas cantava, Teresa Rebull: “Visca l'amor que m'ha donat l'amiga / fresca i polida com un maig content! / Visca l'amor / l'he cridada i venia / –tota era blanca com un glop de llet.” En fi, la declaració d'amor sobrevinguda dels federalistes espanyols és més aviat una bufonada, com les que protagonitza el sempre histriònic Boadella, que es veu que ara és un assidu dels salons aristocràtics i rancis del Círculo Ecuestre barceloní. Ai, qui ho havia de dir!
Però què busquen aquests federalistes renascuts, alguns dels quals el 1981 van signar el manifest dels 2.300 que s'oposaven a la política lingüística catalana? Declarar en veu ben alta que són contraris a la independència de Catalunya, encara que sigui una independència de nova generació, amb una sèrie d'arguments, també històrics, que són esbiaixats perquè són escandalosament presentistes. Em sembla una barbaritat que professors d'història contemporània com Julián Casanova, Juan Carlos Mainer, Santos Julià, Justo Serna, José Álvarez Junco, Luis Castells, Carlos Forcadell, José Luis de la Granja, Juan Sisinio Pérez Garzón o Manuel Pérez Ledesma puguin subscriure un anacronisme com el següent: “La transición de la dictadura a la democracia se hizo de la ley a la ley pasando por la ley. Ahora, paradójicamente, los independentistas para llevar adelante su denominada transición nacional se proponen violentar la ley democrática, hecha por todos y para todos, con el propósito de alumbrar una ley nueva, hecha solo por los que se sienten llamados a una misión sin contar con los demás”. La Transició democràtica es va fer de la llei a la llei? Però què diuen? Aquesta era l'estratagema de Torcuato Fernández-Miranda –que és l'autor real de la frase “de la ley a la ley a través de la ley”–per mantenir la iniciativa política i dirigir des del franquisme la “voladura controlada del régimen”. L'article cinquè de la dita llei fonamental era ben explícit sobre què passaria si les Corts franquistes s'oposaven a la reforma: “... El Rey podrá someter directamente al pueblo una opción política de interés nacional, sea o no de carácter constitucional, para que decida mediante referéndum, cuyos resultados se impondrán a todos los órganos del Estado [...] Si el objeto de la consulta se refiere a materia de competencia de las Cortes y éstas no tomaran la decisión correspondiente de acuerdo con el resultado del referéndum, quedarán disueltas, procediéndose a la convocatoria de nuevas elecciones...”. Política, política, política! El rei podria fer el mateix ara, oi?, si algú s'atrevís a fer política en comptes de manifestos. La llei per a la reforma política, de fet, va violentar la legalitat del règim, a pesar de ser una llei fonamental més, perquè derogava tot l'edifici jurídic franquista. Per tant, “de la llei a la llei, passant per la llei” però destruint totes les altres lleis fonamentals que apuntalaven la dictadura. La llei per a la reforma política va esdevenir, doncs, l'instrument jurídic que traduïa un acord polític previ.
Ferran Sáez, que és filòsof i un bon novel·lista, sap més història que aquests eminents catedràtics –o almenys no intenta manipular el passat per argumentar les seves conviccions polítiques–. El 26 de setembre d'enguany va publicar l'article “El Sàhara i altres silencis” per explicar una altra, diguem-ne, argúcia legal del règim franquista. Aquesta vegada es tractava de desfer-se del problemàtic Sàhara, que era considerat una província espanyola més (com les quatre que encara formen Catalunya) des del 10 de gener del 1958, per lliurar-lo al Marroc. Observin com va manegar-s'ho la dictadura per preparar el terreny de la venda d'un territori inequívocament espanyol segons la llei. Dos dies abans de morir Franco, el 18 de novembre del 1975, es va promulgar una llei que afirmava, a diferència de la de 1961, que el Sàhara no havia format mai part “del territorio nacional”.
“Quan tot està per fer i tot és possible”, com va escriure un altre poeta també donat a les exaltacions amoroses, el millor és no dir mentides, que és el que fan aquests federalistes en afirmar que Espanya no ha perpetrat mai cap agressió contra Catalunya. Josep Fontana, historiador de qui es reconeixen hereus molts dels catedràtics que he citat abans, va escriure que la història dels bombardeigs de Barcelona –ja sigui en la versió d'Espartero o en la del reusenc general Prim– no podrà ser mai valorada de la mateixa manera per la víctima (o sigui el poble de Catalunya) que pel botxí, que no és altre que el poder de l'Estat amb l'ajuda d'aquells que a Catalunya li donaven suport. “Viva el amor”, amics federalistes, però amb la veritat per davant i sense agressions.
