La intocable Constitució

Si fos possible demanar per decret una definició àmplia i clara de la Constitució espanyola a tots els espanyols, hi hauria un percentatge important que s'hi negaria, per la senzilla raó que no l'han vist ni llegit mai: sols n'han sentit parlar. Altres voldrien complir, però per la mateixa raó no podrien fer-ho. Seria molt pitjor si es demanava citar una part del seu contingut, per petita que fos, o explicar la seva utilitat: el resultat seria d'escàndol.

Abolida per la dictadura de Primo de Rivera –en proclamar-se la Segona República el 14 d'abril del 1931–, el 1934 s'instaurà novament i va ser vigent fins a la fi de la Guerra Civil el 1939. No tornà a ser-ho fins al 1978, en què, aprovada per les Corts i per un referèndum popular, el BOE va publicar-la el 6 de desembre del 1978. Va ser, però, en el període de gairebé sis anys del 1934 al 1939 quan es popularitzà abastament: a l'ensenyament primari es donà a conèixer de forma progressiva i didàctica als infants, primer, i
als nens formats, després. Sabien del que es tractava i l'arbitratge que feia dels espanyols. Traduïda al català, llegida en col·lectiu i comentada pel mestre, es feia un lloc en el seu jove enteniment. Nascut el 1928, hi vaig prendre part activament.

La del 1978, redactada amb paràgrafs imposats pels continuistes –com ara “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...” i el que feia “Les forces armades tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensant-ne la integritat territorial”– era per a molts un document més del testament franquista, com els que per força havien imposat a les escoles. Llegir cada dia els Principios fundamentales del Movimiento, cantar l'himne nacional en acabar la classe, passar el rosari els dissabtes i assistir en grup a missa major les festes va desenvolupar el tantsemenfotisme de dues generacions.

Després d'anys de fer-hi voltes, el Tribunal Constitucional ha reconegut de ple dret el matrimoni homosexual. D'ara en endavant, gais i lesbianes podran unir-se en matrimoni i tindran els mateixos drets i deures que les parelles mixtes. Tants escarafalls han acabat vençuts per el sentit comú i la Constitució els ha acollit, tot i que hi caldran modificacions. Dic jo: no deien en sentir parlar d'independència que la Constitució és intocable? Si una lesbiana o un gai pot sentir-se com a tal, per què un català no ha de poder sentir-se català solament i no espanyol a la vegada? Una Constitució redactada amb mà tremolosa, per algun membre que tenia de demòcrata el mateix que d'acròbata, amb l'exigència d'inserir-hi limitacions, acompanyades d'amenaces, s'hauria de refer i actualitzar. Amb crisis incloses, la civilització avança imparable i la Constitució és una eina al servei de la democràcia i no quelcom intocable com la mòmia del faraó Tutankamon.