L'endemà del dissabte

Mary Shelley volia que el seu Frankenstein fos un tractat sobre l'educació dels homes; Bram Stoker va escriure Dràcula influït per la moda creixent de la incineració de cadàvers; Wells va crear L'home invisible per mostrar els extrems del comportament humà, i Curt Siodmak va fer el guió de L'home llop inspirat pels mites licantrops de Grècia, Turquia i Romania. En la primera meitat del segle XX, aquests quatre monstres ficticis –degudament convertits en imatges de carn i ossos per Hollywood– espantaven els nostres avis i besavis, de debò.

Als anys seixanta, però, es va començar a convertir aquestes creacions terrorífiques en personatges còmics. Recordo, per exemple, la sèrie The Munsters, en què una colla de monstres que s'assemblaven força als inventats per Shelley, Stoker i companyia, es comportava com una família normal de classe mitjana (no ho sabia aleshores, però al mateix temps, als Estats Units, s'emetia una altra sèrie, The Addams Family, que era gairebé idèntica). Els Munster, per a nosaltres, eren fabulosament graciosos i al pati
en parlàvem amb un entusiasme que tenia un punt de sobreexcitació, potser perquè ja havíem començat a percebre alguns trets un pèl monstruosos en les pròpies famílies.

Si les primeres versions de Frankenstein, etc., eren serioses i les dels anys seixanta i setanta, còmiques, Tim Burton –amb el seu últim llargmetratge, Frankenweenie– ha anat fins a l'extrem (lògic) de convertir els mateixos monstres en mascotes de nens. A més d'un gos Frankenstein, hi ha un peix de colors invisible, una rata llop i un gat convertit en un vampir felí (matat amb una estaca de fusta), a més d'un Godzilla en forma de tortuga. (L'acció, per cert, té lloc en una petita ciutat que es diu New Holland, una referència al conte d'Edgar Allen Poe sobre un poble holandès avorrit visitat pel diable.) O sigui, Burton ha aconseguit infantilitzar els monstres del passat fins al punt que ja no són res més que quatre acudits visuals basats en unes referències cinematogràfiques sobradament conegudes. Després de Frankenweenie, ja ens podrem oblidar del panteó ja força desencisat dels monstres clàssics amb què hem viscut des de fa unes cinc generacions i –per fi!– espantar-nos amb alguns de nous. Com ara, potser, la fiscal que surt a la pel·lícula de terror autèntic que és Fènix 11*23.