Ajudant el ministre

Pregunta: “¿Qué es España?” Resposta: “España es una unidad de destino en lo universal.” Pregunta: “¿Cuál es la vocación de España?” Resposta: “España tiene vocación de imperio.”

És evident que nosaltres –adolescents dels anys quaranta– no teníem idea del que volien dir aquestes enigmàtiques paraules. Tampoc ho entenien els bons frares de La Salle, obligats a fer-nos aprendre uns conceptes que la ment juvenil no podia assimilar. Llavors el mando es va adonar del poc progrés que aconseguien amb l'adoctrinament i va fer venir uns instructors que procedien de la Falange i portaven un suèters blaus amb un viu blanc en forma de V sobre el pit, que els esqueia molt. Aquests tampoc sabien provocar-nos “amor a Espanya” i optaren per ensenyar-nos a marxar com una companyia militar a I'hora del pati i a bramar mentrestant cançons patriòtiques. Per als nois, marcar el pas ja era més divertit, i les cançons... acompanyaven.

Encara perviuen a la memòria fragments de les lletres d'aquells himnes que –ves per on– podrien servir ara al ministre Wert per despertar l'“amor a España” que diu que els falta als nostres infants.

La més coneguda era Montañas nevadas: “Banderas al viento, al cielo se alzan las firmes promesas y hasta las estrellas encienden mi fe (...)”. Era una cançó alegre: “La mirada, clara y lejos y la frente levantada.” Però també deia: “Quiero levantar
mi patria, un inmenso afán me empuja.” I nosaltres la cantàvem sense cap empatx. Tot tenia d'aquest to vibrant: “Al son de una marcha triunfal, bajo el arco celeste del cielo español, elevamos a ti una cancion, capitán, una canción que es oración y consigna de amor y de paz.” Volien passar pàgina al record de la guerra, tot i que per aquelles mateixes dates les tàpies del cementiri anaven colgades d'afusellats, però nosaltres no ho sabíem!

El paradigma de l'admiració a Franco era una cançó que –recordo– anava amb aquesta lletra: “Franco, Franco, Franco, salve caudillo de gloria, salve caudillo español. Horizontes por ti de victoria, asombrado ilumina hoy el sol.” Sublim! Aconseguir que el sol il·lumini “asombrado” és una proesa descomunal. Altres lletres arengaven per la restitució de Gibraltar: “Adelante por España, que si en Rusia ya triunfó mi división, no es bastante nuestra hazaña, si es inglesa la bandera del Peñón.”

Però no només era l'Estat. L'himne dels joves catòlics arrencava: “Juventudes católicas de España, galardón del ibérico solar, que lleváis en en el fondo del alma el calor del más tierno ideal (...)” Destinat a arrossegar ànimes, el panorama era claríssim: “vencer o morir”.

Li diríem al ministre que si vol alliçonar nens en l'amor a Espanya, li podem aportar la nostra humil memòria musical: aquests himnes, una mica arregladets, podrien servir!