Santa vergonya

Em sento com la senyora Mercedes Rojo Izquierdo, que va ser consellera i auditora del Banco Financiero y de Ahorros (la matriu de Bankia), amb un sou anual de 374.000 euros, i que ara reconeix davant el senyor jutge que ella, d'economia i de fiances, no n'ha sabut mai res. Quina vergonya! I per què em sento com la senyora Rojo si no tinc res a veure ni amb caixes i bancs ni amb tribunals? Doncs ho explico tot seguit.

Resulta que Joan Ribas –que de coses de missa en sap molt més que jo, com deveu comprendre– explicava, molt bé, la història de Sant Narcís, patró de la ciutat, i recordava com en van trobar el cos incorrupte al cap de 700 anys d'haver-lo enterrat. Però al cos li faltava un peu, substituït per un tros de fusta; el peu havia anat a raure, com a relíquia, a Perpinyà. El 1865, els bisbes de les dues diòcesis es posaren d'acord per retornar el peu, però a Girona només hi va arribar un dit. Bé, ho deixo: ho podeu llegir al diari.

La meva vergonya ve del fet que fa una colla d'anys vaig gosar escriure i publicar Trenta cares, trenta creus i una de canto, reeditat el 2009. Un llibre en què deia, des del meu desconeixement evident, que en obrir-se el sepulcre de sant Narcís s'havia trobat el cos, del qual remarcaven: “(...) carència absoluta de tòrax i vèrtebres cervicals i dorsals (...) les extremitats superiors són totalment de fusta (...) De les extremitats inferiors, la dreta també totalment de fusta i l'esquerra representada per dos fèmurs humans (...) També s'ha trobat una ròtula, faltant dues tíbies i els dos peronés; el peu esquerra està en la major part, faltant entre altres pocs ossos els corresponents al dit gros (...)”

Ho veieu? Ben al contrari de la realitat de l'amic Ribas. Precisament, faltava un dit. Jo no n'encertava ni una. Hauré de recórrer, d'ara endavant, a documentació més fiable. En el moment d'escriure el llibre només tenia l'acta notarial que es va aixecar el dia 21 d'agost del 1936, redactada pel notari Jaume Lasala a requeriment de setze autoritats i experts de la màxima solvència, que hi eren presents.

Les tradicions sempre ens paren trampes. El mateix sant Narcís, segons ens recorda en Joan, abans de venir a Girona, va viure amagat en una casa de meuques a Augsburg. Allà va convertir la mestressa, que va ser santa Afra, i les seves pupil·les. Doncs bé, segons una traïció gironina, de mal contrastar a hores d'ara, coincidint amb l'obertura del sepulcre del sant, les monges del convent de les vetlladores van fugir. Algunes es van amagar eficaçment al número 11 del carrer de Sant Josep, on hi havia un prostíbul conegut com Ca la Pilar.

No em consta que hi haguessin conversions. La tradició oral no en diu res. Però aneu a saber.