Les dades

Hi ha un gran soroll mediàtic, majoritàriament intencionat i parroquial. La necessària controvèrsia perquè la ciutadania pugui entendre i jutjar sobre bases objectives les alternatives que presenten els partits com a conseqüència de les properes eleccions resulta especialment difícil.

El dèficit fiscal català diferencia entre el que els catalans paguen en impostos i reben com a inversió i despesa pública, és un element cabdal en l'encaix de Catalunya a Espanya i ho és perquè defineix el grau d'equitat de l'Estat amb Catalunya. El mètode de càlcul pot fer-se seguint dos mètodes: el flux monetari, que mesura l'impacte econòmic generat per l'activitat del sector públic en un territori, i el flux benefici, que calcula com s'incrementa el grau de benestar dels individus residents en un territori per l'actuació del sector públic. El primer mètode és de calcul simple per la seva focalització territorial i el segon és més complex, ja que cal estimar l'impacte d'ingressos i despeses públics sobre els catalans amb independència de la localització, per exemple tenint en compte els serveis públics rebuts fora de Catalunya. Pel primer mètode, el dèficit és d'un -8,5% del PIB català i pel segon, d'un -6%.

Els ingressos de l'Estat van ser el 2008 d'uns 300.000 M€, dels quals aproximadament el 50% van ser ingressos directes i la resta, ingressos deguts a la Seguretat Social. Les despeses es reparteixen de similar manera. La crisi ha fet que del superàvit de 26.000 M€ (+3% del PIB espanyol) el 2007, s'hagi passat a un dèficit de -80.000 M€ (-8%) el 2009.

Contribueix Catalunya, mitjana del 2006 al 2009, amb el 19,65% dels ingressos de l'Estat i amb el 18,83% dels de la Seguretat Social però només participa en el 10,54% de les despeses de l'Estat i amb el 17,25% de les despeses de la Seguretat Social. La població de Catalunya és del 16% del total de l'Estat. És a dir, Catalunya és contribuent net tant en la Seguretat Social com en els ingressos i despeses de l 'Estat. Afirmar, doncs, que la independència de Catalunya fa els comptes públics o la Seguretat Social inviables en termes d'ingressos i despeses és simplement contrari a la realitat dels fets.

Per Al càlcul del dèficit de Catalunya per qualsevol dels dos mètodes, flux monetari o flux benefici, s'igualen els ingressos i les despeses de l'Estat, ja que les situacions de superàvit i dèficit són necessàriament temporals i és a través de l'increment o reducció d'impostos i de la reducció de les despeses de l'Estat com s'equilibren. En períodes temporals curts, pocs anys, hi pot haver diferència entre el càlcul del dèficit de Catalunya amb ingressos equilibrats de l'Estat o tenint en compte el seu dèficit o superàvit anual, però en períodes llargs la diferència és necessàriament petita perquè els superàvits de certs anys compensen els dèficits d'altres.

En concret, del 2002 al 2009 el dèficit mitjà calculat amb el mètode del flux monetari amb equilibri d'ingressos i despeses de l'Estat ha estat de 14.818 M €/any, 8.59% del PIB català i sense equilibri de 13.480M€/any, 7.89%. Pel 2007 i 2009, anys respectivament amb superàvit i dèficit de l'Estat importants, el dèficit fiscal de Catalunya ha resultat de -8,1% i -8,4% amb equilibri d'ingressos i despeses de l'Estat i de -10,7% i -0,4% sense equilibri.

Si l'Estat un any concret té dèficit, el dèficit fiscal de Catalunya calculat sense equilibrar ingressos i despeses de l'Estat es redueix i creix si l'Estat té superàvit. Per tant calcular el dèficit sense equilibri per un any concret pot conduir a conclusions errònies per la mateixa variabilitat dels ingressos i depeses de l'Estat any a any. És aquest argument, agafar un any amb dèficit alt de l'Estat, el fet servir per defensar que Catalunya té un dèficit molt menor de l'anunciat per la Generalitat. És una falsedat, perquè és una veritat esbiaixada i parcial.

En una recent carta oberta d'un nombrós grup d'intel·lectuals espanyols amb prestigi en àmbits de les arts i les lletres s'afirma que el pretès desequilibri fiscal de Catalunya és una falsedat. La qüestió com és palès no és complexa ni difícil, i per tant s'ha de concloure que l'afirmació es justifica no per l'error o la ignorància sinó des de la intencionalitat política.