Un nou país
La societat catalana viu amb dramatisme els canvis que comporta la fallida de l'Estat espanyol i el seu sistema d'extorsió sobre la població catalana. I també l'ensorrament relatiu d'Europa en el marc d'una crisi global de model econòmic, basat en l'hiperconsum insostenible. La crisi té un enorme impacte social amb una quarta part de la població aturada i desenes de milers de famílies al límit de la subsistència; afectant de forma interclassista també empresaris arruïnats, alts directius acomiadats, desenes de milers de microemprenedors amb l'aigua al coll i pèrdua de capacitat adquisitiva de tota la classes mitjana.
En aquest context de crisi transversal i profunda, és fàcil per a les diverses opcions del ventall partidista recórrer a les conviccions més tradicionals, i intentar demostrar que tenen la solució a la situació. És per això que davant de les properes eleccions es configuren dos grans blocs: el dels conservadors i el dels innovadors. No es corresponen sempre a unes sigles determinades, sinó que travessen moltes de les forces polítiques, tot i que amb matisos.
Els partits espanyolistes de dreta s'acosten a posicions reaccionàries quan davant de l'ensulsiada general proposen, de fet, fer marxa endarrere en drets socials, sense atrevir-se a reformar a fons l'Estat espanyol per minimitzar-lo, si no retornar-lo cap a models absolutistes. L'esquerra espanyola va a remolc de la dreta reaccionària i el seu sobtat neofederalisme amb prou feines amaga el tradicional jacobinisme, incapaç també de plantejar cap canvi que pugui abordar amb èxit la fallida social generalitzada, i que no sigui continuar confiscant la plusvàlua dels treballadors catalans perquè la burgesia burocràtica dels califats autonòmics subsidiats munti les seves xarxes clientelars. A Catalunya els conservadors, ben representats per CiU, partidaris d'“el meu mal no vol soroll”, amb dirigents que pertanyen a les capes mitjanes altes –algunes d'elles vivint de la Catalunya dels peatges i la dependència– s'han apuntat recentment a la construcció d'un estat propi, arrossegats per la crisi del sistema que també els afecta i per la mobilització de les bases socials d'extracció més popular. Llavors, per molts dels dirigents conservadors catalanistes, l'estat propi és una operació Gattopardiana –que canviï quelcom perquè l'important resti igual–. Curiosament de vegades les extremes esquerres també tenen vel·leïtats conservadores quan plantegen que amb un estat propi o lluitant només contra les retallades, no caldrà variar res de l'statu quo del benestar. És per això, que la proposta més innovadora és la que reclama un nou estat per construir un nou país, on res serà com fins ara. Una economia de la sostenibilitat, del benestar frugal, en la no-dependència energètica i alimentària, en un model d'empresa eficient i col·laborativa, amb universitats professionalitzadores al costat de la pime i alguns reptes d'excel·lència global en R+D; on els ciutadans recuperaran responsabilitats cedides a les administracions; on la custòdia del territori no serà una cosa en mans dels funcionaris i el cooperativisme s'estendrà com a forma de solidaritat. On les 400 famílies oligàrquiques que controlen Catalunya hauran de baixar algun esglaó en la piràmide social perquè molts dels que estan a baix puguin pujar per acostar-nos als índexs de distància social dels països nòrdics
En unes eleccions tan transcendents, la gent hauria de deixar al marge les rutines d'afiliacions sentimentals i allunyar-se dels que apel·len a: la por del canvi per anar endarrere, la por del canvi per quedar allà on som; i els que diuen que volen canviar d'estat perquè en el fons no canviï res. L'esquerra nacional, ERC, és l'única que pot i vol impulsar el doble canvi: d'estat i de país.
