LA COLUMNA
El timbaler de Bruc
la collada del mateix nom
Al títol no hi ha cap article, perquè no es refereix a la població de la falda de Montserrat. Tampoc al mite del timbaler ardit que va desconcertar les tropes de l'invasor francès a força de redoblaments de tambor. Quan Víctor Balaguer va posar nom als nous carrers de l'Eixample barceloní, va recórrer a l'esplendor de la Corona d'Aragó i a personalitats polítiques, literàries i militars que reforçaven el nou imaginari de la nació ressorgida. El carrer del Bruc rememora els fets del 1808 a la collada del mateix nom. És un carrer cèntric de Barcelona, però sense gaire vida comercial, una via sense suc ni, perdonin la redundància, bruc, que neix al límit de Gràcia i mor amb més pena que glòria al carrer Trafalgar (aquest nom no és de Víctor Balaguer).
L'altre dia anava a travessar el carrer Bruc i em vaig trobar, oh sorpresa, que anava ple de gom a gom. Milers de persones baixaven a corrua feta amb pancartes, banderes i cridant consignes que reblava algun tambor. Mi-te'l, vaig pensar, el timbaler rediviu. Però se'm va fer molt estrany aquell recorregut i fins l'endemà no vaig saber que aquella era la manifestació alternativa de la vaga general, amb un itinerari diferent de la grossa i oficialitzada. Els veïns es deien atònits que mai no s'havien imaginat que veurien el seu insípid carrer ple de gom a gom.
Em vaig recordar aleshores de la primera manifestació autoritzada de la Transició a Barcelona. Com que van tenir les penques de fer-la anar per dins del parc de la Ciutadella, la situació era esperpèntica. Les iaies que donaven veces als coloms i les parelles que es petonejaven tranquil·lament es fregaven els ulls amb estupor. Un obrer cridava al meu costat: “Por qué nos llevan al parque de las fieras? Que no somos monos, joder!”. Ara que s'han obert noves rutes per manifestar-se a Barcelona, espero amb candeletes el dia que n'hi haurà una al carrer Independència.