Debats de Farners

Des de dijous passat tinc decidit el meu vot però no és gràcies als debats televisius sinó a la taula rodona que l'entitat FxI (ANC) va organitzar a la biblioteca de Santa Coloma. Quatre militants de quatre partits amb representació municipal van ajustar-se als argumentaris dels seus dirigents. Bé, sí, n'hi va haver un que va anar més enllà: “Fa tres-cents anys que Espanya ens sotmet!”; “Hem de retornar a les nostres arrels marxistes”; “Cal que ens independitzem dels nostres companys federats de Madrid”... No sé pas si li tocaran el crostó, a aquest, tenint en compte la posició del seu partit, però en qualsevol cas, les raons van ser força previsibles. Fins i tot n'hi va haver dos que van pujar a l'estrada mostrant la típica carpeta amb les sigles de la seva formació, tan de moda últimament. També va ser mimètica la recerca de punts flacs de l'adversari: va sortir el famós impost de successions, la crítica al neoliberalisme o allò que de federalistes a Espanya no n'hi ha. I en matèria de clixés d'oratòria, els polítics de Santa Coloma no van pas apartar-se dels tics televisius que fan els famosos dels seus partits: “Acabo...”(i no acaba); “No em repetiré...” (però es repeteix); “La nostra posició és clara...” (i no ho explica tan clar)... Ara bé: també és veritat que ningú va deixar anar la cantarella aquella, tan irritant, de “perdona, jo t'he escoltat sense interrompre't...” Per què? Doncs perquè no va caldre. Es van fer i es van tolerar interrupcions amb tota naturalitat, mesura i un fair play britànic. Tampoc no hi va haver gestos de prepotència movent el cap en sentit negatiu ni rialletes de falsa compassió, com tan sovint ens mostren les càmeres quan parla el contrincant. El tracte entre els tertulians va ser exquisit i gens postís. Tot molt ple d'urbanitat perquè tothom era poble, els de dalt i els de baix. El públic va estar atent i concentrat, comportant-se amb una maduresa i una elegància exemplar... Ja ho sé: una sala d'actes, per plena que estigui, no és indicativa del tarannà cívic de tot un poble. Ni un poble denota l'educació de tot un país.

Però hi ha vegades, els ho ben asseguro, que en una modesta capital de comarca els teus veïns de carrer, no pas les vedets parlamentàries, són els qui et convencen que aquesta nació és molt cívica i educada.