La Catalunya que volem

Quatre dies mal comptats i ja hi serem. Haurem participat a les eleccions més importants de la història recent del país, i haurem de continuar pensant i treballant pel nou estat, per la nació madura emancipant-se. I haurem deixat un cop més a la cuneta del camí a la independència milers de catalans a qui no reconeixem drets civils. Persones vingudes d'arreu que no compten per al nostre sistema electoral, a qui reconeixem el deure de pagar impostos i no concedim el dret de decidir on invertir-los. Homes i dones que enriqueixen la nostra societat i la nostra identitat, que viuen al mateix edifici que “nosaltres”, els fills dels quals van a les “nostres” escoles, són els nostres metges, infermeres, cuidadores de la llar, lampistes i transportistes baratets, venedors de fruita o afiladors de carrer. Persones amb qui volem compartir la nostra llengua, i ens enamora sentir com la parlen; a qui demanem que acceptin les nostres convencions, i “s'integrin”. I quan és el moment de participar els acusem de clientelisme.

Aquesta setmana a Òmnium, i amb la col·laboració de gent d'un munt d'entitats que tracten amb persones immigrades i coneixen la seva realitat, hem compartit dues jornades enriquidores. La primera, dissabte passat, en una jornada de formació de l'entitat. La segona, i em fa especial il·lusió subratllar-la, la col·laboració amb SOS Racisme per organitzar una trobada amb entitats i polítics, per parlar de com fem realitat entre tots aquesta nova Catalunya estat amb els catalans d'altres orígens. I creieu-me, emociona sentir com catalans d'origen cubà, argentí, brasiler o nigerià se senten seu el projecte. Emociona tant com enrogeix pensar que desitgen tant o més que jo que això reïxi, i no som capaços de donar-los l'oportunitat de participar-hi de manera real. Espero que la Catalunya que somnio, la que estem construint, concedeixi dret de ciutadania a tots els qui hi vivim, perquè aquesta nació, o la fem entre tots i per a tots, o no sé pas si valdrà la pena.