Aniré a votar

No he deixat mai de fer-ho i, encara menys, en unes eleccions al Parlament. Sé el molt que ens ha costat arribar a convertir en normal, de vegades fins i tot en una mena de rutina periòdica, acudir a les urnes. Però totes les rutines fossin com aquesta, perquè hi ha hagut molta gent que s'ha jugat la vida per això i, a cops, l'ha perduda. Gent que, en els anys més durs de la nostra història, ha defensat que poguéssim triar l'opció política que més s'ajusti a les nostres conviccions. Entenc les persones que s'han anat allunyant de la política, perquè, ja abans, la política s'havia anat distanciant d'elles. I no se m'escapa la sensació de frustració, de decepció, fins i tot de frau que, en ocasions, s'ha pogut ensenyorir de molts electors. I també la fatiga i el desconcert. Comprenc que el partit ideal no existeix, que no hi ha aquella força política amb la qual aconseguim una identificació plena, al cent per cent, en tot. Però sí que hi ha opcions aproximades, més properes a allò que cadascú de nosaltres pot pensar i creure, a propòsit de les quals mai no abandonem l'esperança que puguin evolucionar cap a posicions que s'acostin més a les nostres.

Els elements ideològics són importants, és clar. I també els punts del programa, per més que avui aquest no pesarà gaire i sí, sobretot, la posició quant a la futura estatalització de Catalunya. Hi ha també les persones, és clar. Els rostres que encarnen un projecte a les urnes. Els del davant, els del mig i els del darrere. Gent magnífica, al costat d'algun nom que malmet la política, la seva dignitat i posa en qüestió la credibilitat del projecte. I votar una opció vol dir votar tot això alhora, la ideologia, el programa i les persones. Els errors comesos i els encerts protagonitzats. Però, també el record del que unes sigles van ser, els seus moments millors i els que encara estan per venir. Votar un partit concret és votar tot això, alhora. El vot perfecte, doncs, no existeix, perquè la condició humana no n'és, de perfecta.

Aniré a votar pensant en tot això. No només en el que unes sigles determinades representen avui, sinó com a inversió de futur, pensant en el que poden arribar a ser demà. I en aquelles persones que tant van arriscar durant el franquisme, perquè avui nosaltres, sense cap perill, aprofitéssim el nostre dret democràtic a escollir qui ens representarà al Parlament. Pensaré, especialment, en aquells que, tot i la intensitat de la lluita i la perillositat del seu compromís, mai no van arribar a la terra promesa de la democràcia, a l'exercici del dret individual a decidir. No votaré per ells, és clar, perquè feliçment no tenien un pensament únic, però sí que els tindré presents. Dipositaré el meu vot a l'urna, al meu col·legi electoral de Tarragona, a prop de la mar, sabent que gent que hauria volgut votar no ho podrà fer, perquè està malalta, impossibilitada o de viatge i no s'ha acollit a la possibilitat del vot per correu.

De manera molt particular tindré presents els compatriotes residents fora del país, els quals, gràcies a la incompetència, la barroeria i l'hostilitat de la nombrosíssima xarxa d'ambaixades i consolats del regne d'Espanya, arreu del món, que nosaltres contribuïm a mantenir generosament amb els nostres diners, no podran votar. És així d'escandalós, però el 90% de catalans residents a l'estranger no ho podran fer, a causa d'un caramull de dificultats burocràtiques no gens innocents per impedir l'exercici d'aquest dret democràtic fonamental: votar, decidir a les urnes. I el 10% restant ha hagut de superar altres traves menors, de manera que el nombre de vots que vindrà dels cinc continents no recollirà el sentiment i les conviccions de la Catalunya exterior, potser sí quant a l'orientació del vot, però no pel nombre de paperetes. Bona ocasió per preguntar-nos com pot ser que les eleccions que organitzem aquí, ens les desorganitzin allà. I, sobretot, fins quan ha de durar la broma. Aniré a votar i ho faré, amb sinceritat, sense una il·lusió particular. Però amb el cor obert a totes les esperances.