La corrupció conceptual
cara a cara, tots callats
El fet que l'esborrany de document que presumptament implica el president en un tema de corrupció econòmica estigui en mans del SUP i no del CEP dóna per pensar. Primer perquè no es tracta precisament d'un sindicat ideològicament vinculat al PP, més aviat tot el contrari, la qual cosa posaria en quarantena aquesta argumentació defensiva de què és Rajoy qui està al comandament de tota l'operació de desprestigi del senyor Mas, entre altres coses perquè la seva capacitat estratègica és, com s'ha vist, nul·la, ell sols és resilient. Segon, perquè malgrat l'aparença de no haver trencat mai cap plat que gasta el senyor Pérez Rubalcaba, és molt capaç de repetir la jugada mestra de l'11-M, ja que en aquell cas amb el ministre Acebes i amb aquest amb el senyor Fernández Díaz reduïts a ministres d'Interior a les beceroles del que es cou en l'entorn que suposadament dominen, aconseguiria, si les meves sospites fossin certes, una jugada a tres bandes: encolomar el mort de la filtració al PP, radicalitzar-li l'entorn independentista amb nul·la sortida negociable a mesura que passa el temps, i posar el tema de la corrupció en la graella electoral i post-electoral, un tema que recol·loca en un lloc destacat l'únic partit visible (C's) al qual surt gratis clamar-hi en contra i que, pujant en això a costa del PP, pot reduir el ridícul del PSC, mentre aquest es suïcida per fer net abans no arribi la seva “lideresa” espanyolista, Chacón. Per això també la part catalanista del PSC s'estaria reorganitzant a banda, pensant en una reestructuració de l'escenari polític que tot just comença avui.
Això no és ciència, però intentem contrastar el que dic amb dades dels mitjans de comunicació: el secretari general del SUP diu que l'han trobat “de casualitat” (però li han donat a ell, ergo era un dels seus afiliats), que “no té data ni firma” (però com la cosa surt ara...) i que creu que “això no traurà vots a Mas, li'n donarà” (un policia ha de fer valoracions polítiques ni que li demani un periodista?) Ara ja som en el dia després, mai podrem comprovar si ha influït el tema en els vots obtinguts per CiU. Probablement no sabrem mai tampoc d'on va sortir la idea, però tot l'embolic em sembla un bon pretext per parlar d'un altre tipus de corrupció molt més difícilment eradicable, sols tangible a través de les actituds.
Una mena de posat escandalitzat han adoptat durant la campanya els partits polítics catalans, els mitjans de comunicació, els analistes, comentaristes, etc., com si això de la filtració interessada, de vegades falta de contingut, altres amb proves agafades pels pèls, altres tocant de ple en la diana de la cosa, no hagués passat mai, com si no passés contínuament en tota mena de contesa electoral, sense anar més lluny, les últimes eleccions generals. Més patètic, però, ha estat veure com en els debats dels candidats el tema era omès de forma sistemàtica pels que podien acusar, però també per tots aquells que, com a damnificats injustament haurien de reclamar una virtut pública que pugui exemplaritzar la ciutadania. Perquè d'altra manera hauríem de pensar que no hi van treure el tema per por de sortir malparats. Tothom llançava crits d'acusació, sospita, escàndol o queixa des del faristol del míting, sabent que allà tot està controlat, però quan va arribar el moment de cantar les veritats cara a cara, tots callats.
Aquesta mateixa hipocresia silent s'ha donat, tanmateix, ja en els seus programes electorals: qui criticava una subvenció ho feia sols perquè no li agradava la finalitat que cobria, no per la misèria endèmica de la figura. Ens hem acostumat a pensar que si la gent no vol el que s'ofereix a la població, l'Estat ha de mantenir-lo viu, ni que sigui a cop de subvenció, mentre permet els oligopolis mediàtics ofegar la visibilitat dels més petits. Com si ser lliberal signifiqués complaure's en l'abús, no posar fre al vici ni als pecats capitals mitjançant normes que regulin els mínims convivencials imprescindibles. Potser ara s'obren vies a l'esperança que tot això canviï, però llegint Ciceró o Livi, el dubte esdevé quelcom molt raonable.