opinió
Europa s'estanca, Catalunya espera
Sempre és convenient tenir líders forts, polítics amb capacitat de decisió i de convicció, en definitiva, sempre és bo ser governat pel que se'n diu homes d'estat. I encara més, és bo i necessari en moments de crisi i d'incertesa, com el que viu actualment el món occidental i especialment Europa. I és evident que avui Europa no disposa de governants que tinguin les característiques descrites, com en altres temps podien ser Monnet, Adenauer, Delors o, fins i tot, Kohl, Mitterrand i González. I la conseqüència d'aquesta debilitat política, a part de la crisi econòmica que ho embolica tot, és la situació en què es troba la Unió Europea en aquest moment, en què falten líders forts i acceptats per la ciutadania, que governessin la sortida de la crisi i resolguessin les mancances i contradiccions que tenen avui dia els Vint-i-set. Ens trobem amb una UE que, tot i els esforços per fer i aparentar el contrari, es troba estancada en diversos àmbits, com ara les dificultats per trobar una sortida a la crisi econòmica, amb les desavinences, sovint per interessos estatals, sobre la necessària unió bancària i la coordinació fiscal, que tant dificulten un govern econòmic europeu, ara ja del tot necessari. I més recentment el desacord sobre el pressupost europeu, que només és al voltant de l'1% del pressupost dels estats membres, però que fa sorgir amb tota la intensitat els egoismes estatals, defensant cada estat el millor per a ells, sense pensar en el bé general europeu.
I pel que fa a l'àmbit polític, les desavinences entre el model alemany i francès, de més integració política, tot i que ara sembla que França hi ha posat el fre, i el model britànic, que només aposta per la relació comercial, com no per la sortida de la UE. I pel que fa a la dimensió política interna, les dificultats per orquestrar un missatge comú, pel que fa a la posició comunitària respecte a les realitats nacionals com ara Escòcia, Flandes i Catalunya, ja que, en bona part per les pressions d'algun dels estats, els dirigents de la Comissió s'han vist en la tessitura d'haver de canviar l'opinió de sentit comú per una de més ortodoxa i que avala la impossibilitat de seguir a la UE d'un territori que es deslligui d'un estat membre i tot basat en el fet que no està previst pels tractats. De fet, però, els canvis en el món no es produirien si tothom respectés l'statu quo legal que impera i sovint cal adaptar les normes a la realitat ciutadana expressada democràticament. Aquesta és l'esperança de Catalunya, que està amatent que a la UE imperi el lideratge fort i el sentit comú. La resta arribarà per la força democràtica de la societat, que obligarà la UE a plantejar-se, a normativitzar, la nova realitat de l'ampliació interna, que no és altra cosa que incorporar les realitats nacionals, que ara no són estat però que tenen vocació de ser-ho, com a nous membres de la UE, i tot això, sense anar en contra de ningú, sinó col·laborant, sumant, des de cada realitat nacional, a fer més forta i influent la UE.