Memorial de greuges
Un dels fets que més impressionen quan s'estudia la història de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, és que les queixes es van repetint any rere any, com la cançó de l'enfadós. En el Memorial de Greuges del 1885 “en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya” –era el nom complet– els empresaris i intel·lectuals catalans que el signaven lamentaven “l'afany uniformista” amb expressions del seu temps, però coincidents amb les que podríem fer 127 anys després per raons paral·leles. Fa deu mesos es va repetir, a l'Ateneu Barcelonès, el Missatge dels Cinc Presidents del 1899, que van demanar al rei i al president del govern espanyol el concert econòmic per a Catalunya, amb l'única diferència que aquest any els presidents van ser 4 –la 5a entitat no existeix– i s'hi van afegir els secretaris generals de la UGT i de CCOO. És la història d'un diàleg de sords que dura tres segles.
La diferència que hi ha entre els vells memorials de greuges i els actuals és que els primers es dirigien a uns governs espanyols que tenien escassa capacitat de reacció i un nivell de corrupció que van permetre que els emprenedors catalans s'aprofitessin d'aquestes febleses en benefici propi. És per aquest motiu que l'economia va tirar endavant, mentre la llengua i la cultura retrocedien, ja que el governador civil tenia capacitat de control sobre l'una i l'altra. Durant les llargues dictadures del segle XX –set anys de Primo de Rivera i trenta-set anys de Franco– els catalans vam rebre les conseqüències del règim totalitari, com les altres comunitats de l'Estat, però a més, el càstig ben merescut per formar part d'un país amb una llengua i una cultura llunyana de la dels dictadors. El cost de la catalanitat va tenir efectes sobre l'economia: autopistes de peatge, la vuitena refineria de petroli de l'Estat tot i que Catalunya n'és el primer consumidor, l'expropiació de Gas Natural de Pere Duran i Farell en benefici de l'empresa pública espanyola, i tants altres greuges ben documentats.
En democràcia, el centralisme de l'Estat s'ha mantingut i agreujat en temes fonamentals, malgrat l'autonomia: infraestructures, sistema financer, sentències del Tribunal Constitucional... Ara no ens amenacen amb tancs, però sí amb armes més subtils. El govern espanyol és manté llunyà i els catalans, mereixedors d'un ministeri, s'assemblen a Pere Gual Villalbí, el ministre a Pedralbes del general Franco: són pocs i ocupen càrrecs poc significatius per a l'economia, com Carme Chacón a Defensa, i Jorge Fernández Díaz, a Interior.
Ara les estructures de l'Estat espanyol són modernes i fan mal, si s'ho proposen. I n'han fet en els últims anys, i Catalunya ha pagat la seva solidaritat amb pèrdua relativa de renda per habitant i un dèficit fiscal que esparvera. I als ministeris de Madrid encara no han entès per què ens entossudim a parlar el català.
