Ciutadania, política i subjectivitat
Sembla que calgui una gran desgràcia, digna de l'atenció dels mitjans de comunicació, perquè aquells que disposen del poder de canviar lleis i d'emprar el diner públic s'adonin, així, d'una vegada per totes, de quelcom que la ciutadania experimenta en el seu dia a dia: que determinades decisions polítiques i econòmiques tenen greus conseqüències, no solament en allò ja sabut: la feina, la sanitat, la casa, l'escola, la nutrició, sinó que arriben a destruir el nucli mateix de la subjectivitat: el que alimenta l'impuls vital, el desig de viure. I això malgrat que la tal destrucció es produeix a la vista de tothom, en l'espai públic. La mateixa esgarrifosa realitat, però, genera respostes diferents. Una part de la ciutadania que sap d'on vénen el mals protesta vigorosament, sovint posant en joc el propi cos per desobeir unes ordres tan legals com injustes, fent així política de la bona. Mentrestant, la majoria dels polítics oficials es mantenen obedients o massa comprensius amb els poders econòmics que, impertorbables, segueixen avançant amb la mirada fixa en objectius tan llunyans com incerts, sense dignar-se a girar el cap per veure com van caient, una darrere l'altra, les seves víctimes a la vora del camí. Fins que fets dramàtics i dramatitzats pels mitjans com el suïcidi de l'exregidora del PSOE i d'altres de similars els obliguen a mirar de trascantó i començar a moure's una mica, tampoc massa. Situacions límit com aquestes exemplifiquen, a més, un fet inqüestionable: que la subjectivitat i la política, malgrat que produeixin discursos, llenguatges, lògiques i pràctiques diferents, estan unides com per un cadenat i formen part de les nostres vides personals i col·lectives. Les decisions polítiques afecten les subjectivitats de la ciutadania. I també les subjectivitats dels polítics, els seus interessos, la seva ètica i els seus propis afanys i desviacions condicionen, per bé i per mal, decisions que afecten la col·lectivitat. La història, la més recent també, està plena d'exemples.
Una darrera consideració: cert que com tant s'ha dit la política institucionalitzada ha de canviar de cap a peus en els seus continguts, formes i cultura si és que vol ser digna del seu nom; fomentar la igualtat i cercar el bé comú mitjançant la paraula de tots. Però també cal que la ciutadania, com comença ja a passar de forma exemplar, s'apoderi de la tasca col·lectiva, desenvolupi i enforteixi la dimensió subjectiva de la política, el sentiment empàtic de responsabilitat enfront de decisions que destrueixen persones. I és també, en aquest sentit, que cal una seriosa transformació. Perquè aquesta famosa crisi (de tot ordre) ha enxampat la societat molt habituada a la cultura del consum, a la privacitat més estricta, a un individualisme ferotge i competitiu que genera enormes dèficits de comunicació, suport, empatia i és causa de grans soledats. Una cultura social que, de retruc, ens ha anat allunyant de la consciència subjectiva de pertinença a una comunitat de la qual depenem, que ens conforma i a la qual ens devem. Cal revitalitzar la dimensió política de la nostra vida individual i personal. Cal construir ciutadania amb els mateixos materials que ens constitueixen com a persones individuals. Potser aleshores, com en el cas dels desnonaments, els polítics oficials es veuran obligats a prendre's seriosament les accions d'una ciutadania no tan sols decebuda i desesperada, sinó activa i solidària. I si no en fan cas, l'altra política, la dels ciutadans, haurà de seguir intensificant la desobediència i propiciant canvis de baix a dalt, mentre torna a gaudir de l'enyorat tresor perdut de la revolució del qual ens parlà Hannah Arendt.
