Un estat fora de l'OTAN?

Quan el president Artur Mas ens diu que el futur estat català no tindria exèrcit i s'integraria, per a la seva seguretat i defensa, a l'estructura de l'OTAN no ens explica el que comportaria aquesta opció estratègica. L'hi faré, amb tots els meus respectes, algunes objeccions.

Primera objecció: El funcionament de l'OTAN es regula pel Tractat de l'Atlàntic Nord, signat a Washington el 4 d'abril de 1949 pels estats fundadors i que en el seu article 5 estableix el principi de defensa col·lectiva. Per exercir-lo és indispensable disposar d'unes forces armades pròpies. Quan el president Mas ens proposa un estat com Holanda o Dinamarca no ens diu que, probablement, hauríem d'acabar creant un exèrcit modern que, pel cap baix, ens comportaria un 1,4% del PIB (uns 3.000 milions d'euros anuals). Es tractaria d'un dispendi insostenible per a Catalunya. D'altra manera l'Aliança hauria de modificar les seves normes d'ingrés o fer com Islàndia, l'únic membre de l'OTAN que no posseeix força militar pròpia i que es va unir amb la condició que no es veuria forçat a participar en cap esdeveniment bèl·lic.

Segona objecció: El 12 de març de 1986 es va realitzar un referèndum per ratificar l'adhesió d'Espanya al Tractat, feta el 30 de maig de 1982 pel govern d'UCD presidit per Leopoldo Calvo Sotelo. Aquell referèndum va significar la conversió atlantista del PSOE. A Catalunya guanyaria el “no” per un 53,72% (un total d'1.466.639 vots dels 2.898.112 emesos). Navarra i Euskadi també hi varen votar en contra. Pot el president Mas manifestar tan contundentment la seva fe atlantista sense consultar novament el poble?

Tercera objecció: CiU, que en aquella campanya es manifestà clarament atlantista, va lligar l'ingrés a la CEE l'1 de gener de 1986 amb la permanència a l'Aliança, considerant-la un complement coherent amb la incorporació d'Espanya a Europa. Vincular l'Europa dels Pobles amb l'OTAN va ser una manipulació informativa envers l'electorat.

El Pla Marshall (European Recovery Program) i la mateixa fundació del Tractat de Roma no es pot deslligar de l'operació de convertir Europa en una colònia al paire dels interessos de Wall Street i del Pentàgon. El complex militar-industrial, que seria client potencial nostre, ha acabat creant una superestructura OTAN-UE que avui bloqueja una resposta alternativa i rupturista per a la sortida de la crisi.

Quarta objecció: L'Aliança Atlàntica no ha garantit ni la pau ni la seguretat. Quan s'han produït greus conflictes ha estat al servei espuri dels interessos geoestratègics del Pentàgon. Ho vàrem comprovar durant la Revolució dels Clavells a Portugal i en les guerres de Bòsnia i Kosovo (que ha passat de ser una regió sèrbia a ser un protectorat nord-americà).

Acceptar l'aixopluc de l'Aliança ens pot comportar dependències econòmiques, tecnològiques i energètiques que condicionarien el nostre futur desenvolupament. Allò correcte, llavors, seria que la pregunta del referèndum incorporés si volem un estat propi dins o fora de l'OTAN.

No cal que cerquem exemples d'estats alternatius en el cas de quedar-nos-en fora. No hi ha antecedents. I aquesta realitat no ens hauria de provocar vertigen. Podem construir amb esforç i eficiència un estat desmilitaritzat i desnuclearitzat líder a la Mediterrània; sòlidament suportat per l'excel·lència d'una “economia verda” i un model energètic basat en les energies renovables, com ho estan fent Japó i Alemanya després de l'accident de Fukushima. Un estat propi ha de ser el principi d'una inevitable revolució política, econòmica i social (com ha esdevingut el cas islandès), nacionalitzant els principals sectors que poden garantir la justícia social, l'energia, la sanitat i l'educació.

Un Estat català dins l'OTAN? D'entrada, no. Hem quedat prou escaldats pel colonialisme espanyol per deixar-nos entabanar per l'autoritarisme atlantista.