La col·leccionista
Res de miratge
La Lola té pocs més de seixanta anys i en fa més de quaranta que viu al barri de la Salut de Badalona. Tant ella com el seu marit són d'un poble de la província de Jaén i van venir acabats de casar per buscar una vida millor en la pròspera Catalunya de començament dels anys setanta. Han tingut quatre fills, han treballat molt i n'han passat de tots colors. Darrerament els problemes s'han accentuat i fins i tot s'ha plantejat a la família la possibilitat de tornar al poble, però la Lola no vol ni sentir-ne a parlar. Diu que la vida als pobles petits d'Andalusia, per a les dones, és un mal negoci. Que ella s'ha adaptat la mar de bé (tot això ho diu amb un accent andalús marcadíssim i sense haver dit mai una paraula de català) i que “uno es de donde come”. Tot això ja ho sabia, perquè la conec des de fa temps, però mai no hi havia parlat de política fins al dia abans de les eleccions. Tot va començar amb una pregunta seva: “¿Verdad que estas elecciones son importantes?” Li vaig dir que jo creia que sí i va moure el cap enèrgicament: “Ya lo decía yo, pero mis hijos me dicen que no son para nosotros.” Em diu que ella no sol votar però que aquesta vegada pensa que ens hi juguem el futur. Em temo el pitjor però tot i així li recomano que voti. Llavors em pregunta si jo crec que la independència seria bona per a Catalunya. Contesto que sí i l'hi argumento procurant no fer un míting. Llavors arriba la segona pregunta: “En el barrio dicen que nos tendremos que ir…” Li ho desmenteixo amb contundència. Em repeteix el que m'ha dit cent vegades: “Yo al pueblo no me vuelvo ni loca.” Li asseguro que això no es plantejarà. Em diu que ella és espanyola i no pot sentir-se d'una altra manera, però que ha de pensar en els seus fills i els seus néts i creu que potser els anirà millor en una Catalunya independent. Li dic que hem de provar-ho. Hi està d'acord i anuncia que “voy a votar a los de la estrella”. Continuem xerrant una estona i m'explica que ara mateix cap dels seus fills no té feina. Sort que ella i el seu home sí que van fent coses i els poden ajudar. Ens acomiadem afectuosament i, just quan és a punt de marxar, la Lola em fa un somriure còmplice i em diu: “Bueno, ¡que tengamos suerte el domingo!” Em recordo d'ella aquesta setmana, quan sento que diuen que el sobiranisme no ha crescut i que tot plegat era un miratge.