Mites

Ara mateix tinc a sobre la taula dues obres que acaben de sortir del forn, que us recomano: una és de l'escriptor Miquel Martín, titulada Llegendes de mar de la Costa Brava, d'edicions Sidillà; l'altra, de l'Abadia de Montserrat, Mitologia, simbolisme i literatura, ha estat coordinada pels professors Magí Sunyer i Montserrat Corretger. La qüestió de les llegendes, els símbols i els mites té molta gràcia: és la literatura –tota, la literatura, també els contes a la vora del foc– que els fabrica, els ordena i els transforma, i és el poble que se'ls fa seus i els ret culte tota la vida. Quan algú dubta –encara!– de si Catalunya és o no una nació, li hauríem de respondre que només una nació pot tenir uns mites tan potents com Guifré el Pilós o en Serrallonga.

Això de les llegendes, com els sants, és molt personal. N'hi ha algunes que, pel que sigui, et fascinen. Jo tinc una flaca pel timbaler del Bruc: per mi és l'últim gran mite nacional català. És una llegenda rodona perquè està localitzada en un lloc concret –el Bruc, a tocar de Montserrat–, té un fonament històric –el context de la guerra del Francès, fa 200 anys– i, a més, el protagonista de la història és un vailet, i això sempre agrada, un noiet que venç amb enginy, no pas amb força –com en Joan de la mongetera guanya l'ogre–, l'exèrcit francès i evita que Catalunya caigui a les seves mans. Un salvador de la pàtria, doncs, valent, ardit i llest.

Però d'allà cap aquí, què? I d'aquí cap allà, què? Com que ni una llegenda es fixa ni un mite arrela d'avui per demà, els de la futura Catalunya independent s'han de fabricar ara. Les llegendes que s'explicaran els anys 2100 i 2200 als nens i les nenes, que seran reinterpretades, estudiades i assentades pels historiadors, escriptors i professors, i que el poble es farà seves, perquè parlaran d'un món que ja no hi és però que els ha fet ser com seran, s'han de fer ara. Llegendes noves per a un poble nou que, contra tot i tothom, es fa gran i lliure. Els escriptors ens hi hauríem de posar, no us sembla?