Sísif o la política

Pensar políticament és un exercici cansat. Sobretot perquè per prendre decisions hom ha de tenir en consideració les pròpies conviccions i les dels altres, l'interès general i el particular. Prendre decisions tan sols des del biaix ideològic és fer política a partir de l'estómac i de les emocions. És un exercici narcisista i poca cosa més. A Catalunya, però molt especialment en el món nacionalista, les bandositats són tan perilloses com les eufòries inexplicables. És la història del càstig de Sísif. Per què Sísif, rei d'Efira, fou condemnat per Hermes a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d'una muntanya? Perquè quan Zeus va ordenar a Tànatos la mort de Sísif, ell va voler posar a prova l'amor de la seva muller ordenant-li que no enterrés el seu cos sinó que l'abandonés. Sísif va morir i ella va obeir l'ordre, de fet tan contrària a la naturalesa humana.

Un cop a l'infern d'Hades, Sísif es queixava de no haver estat sepultat. Tot era una estratagema perquè Hades se'n compadís i li permetés tornar al món dels vius per un període curt de temps. Així és com l'astut Sísif va aprofitar per anar-se'n el més lluny possible i no tornar mai més a les ombres infernals. Sísif es vanagloriava de l'èxit. Però després de molts anys, quan ja era vell i no tenia més forces per enganyar Hades, va ser novament arrossegat als subterranis del món. Hades no havia oblidat la fuga de Sísif i quan el va rebre per segona vegada va prendre totes les precaucions per mantenir-lo en el seu domini. La seva feina, o més ben dit el seu càstig, seria empènyer muntanya amunt una pedra gegant que, quan arribava al cim, se li escapava de les mans i queia per l'altre costat de la muntanya. El càstig consistia, doncs, a repetir perpètuament la mateixa acció inútil. Un esforç titànic sense sentit. Ni el pes de la pedra, ni la muntanya, ni la caiguda són decisió de qui rep el càstig, sinó de l'arbitrarietat dels déus. Com Sísif, el sobiranisme catalanista fa anys que viu sota la síndrome de la roca. Es creu massa llest i es vanagloria de tenir una estratègia que, per desgràcia, fa figa a la primera de canvi.

És obvi que els anomenats spin doctors de CiU van errar en el diagnòstic sobre si l'onada sobiranista afavoriria o no el lideratge del president Mas. M'incloc entre els que van errar. És clar que l'endemà de l'Onze de Setembre, quan el MHP Artur Mas es va plantar davant la premsa en la galeria gòtica del Palau de la Generalitat per fer una transcendent declaració sobiranista, tothom va córrer a dir que, per fi, s'havia trobat el líder que calia per arrossegar els moderats cap al sobiranisme i fusionar-los amb els votants independentistes tradicionals. Però aquest país és com és –i els partits, també–, i entre la propaganda negativa impulsada des de Madrid i el recel congènit dels “valents” a tot el que no sigui fer declaracions estridents, el lideratge amable però decidit del president Mas ha patit un revés importantíssim. La mateixa nit electoral se'n lamentava un amic meu que sempre havia votat CiU, amb aquella fe religiosa que imposava el lideratge de Jordi Pujol, però que aquesta vegada s'havia decidit, perquè ja estava fart de l'ambigüitat de Duran i Lleida, per votar ERC i així convertir els republicans en guardians de la puresa. Es va creure l'argument dels republicans sense escoltar res més. Vam discutir-nos de veritat, perquè no hi ha cosa que més em rebenti que un capteniment tan antipolític com aquest. “Si volies un líder com Mas –recordo que vaig dir-li– potser t'hauria calgut votar-lo i no pas refugiar-te en comoditats que finalment no ho són.” Quin país, redéu! Fa quatre dies consideràvem un heroi aquell a qui avui hi ha qui gosa suspendre perquè no ha assolit la majoria absoluta. No havíem quedat que el milió i mig de persones que van anar a la manifestació de l'Onze de Setembre (que més o menys es correspon a la suma dels vots d'ERC i CiU: 1.608.633, exactament) anhelaven un estat propi? On som ara exactament? Continua essent aquest l'objectiu o bé hem entrat, com Sísif, en una roda eterna que no va enlloc?

Els 'spin doctors' d'ERC analitzen la davallada electoral de CiU en clau ideològica, si bé conclouen que tots els que fa unes setmanes es declaraven indecisos entre la federació nacionalista i una altra força han acabat triant l'altra opció i no acaben d'explicar per què. Quan algú diu que la realitat és complexa i després la simplifica, malament rai. És per això que no em crec la interpretació d'aquests sociòlegs de capçalera dels republicans quan afirmen que el vot que ha fugit de CiU ha anat a parar a ERC perquè s'ha manifestat en contra de les retallades. Els 90.489 vots que ha perdut CiU han anat a parar a diversos llocs. Posem un exemple. Al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el 2010 CiU va tenir 39.343 vots (51,99%) i enguany, 37.103 (45,34%); el PP, en canvi, el 2010 va rebre 14.561 vots (19,24%) i en aquesta convocatòria, 16.876 (20,62%). ERC ha passat d'obtenir 2.511 vots (3,32%) a recaptar-ne 6.332 (7,73%). Els 2.240 votants que ha perdut CiU han anat a parar al PP o a ERC? El PP ha obtingut 2.315 vots més i ERC, 3.821. Al barri burgès per excel·lència de Barcelona, potser sí que ERC s'ha beneficiat de l'elector ideològic, però em temo que se n'ha beneficiat encara més el PP. Dic això, perquè el meu amic que ara es lamenta de la debilitat del president viu, precisament, a prop de la plaça Artós, i quan defensava votar Junqueras només ho feia amb l'argument que així “vigilarien” els tebis (i ho emfasitzava) convergents per si incomplien la promesa de celebrar una consulta d'autodeterminació. ERC pot tornar a cometre l'error del 2003, redoblat el 2006, quan va interpretar que els seus bons resultats es devien al perfil ideològic esquerrà del partit. Alerta, doncs, perquè l'electorat sobiranista està condemnat a repetir eternament el càstig de Sísif.