Opinió

Què cal fer?

Els resultats electorals del 25-N tenen una lectura clara però aboquen a una aritmètica parlamentària molt difícil de gestionar

En un país normal i en circumstàncies normals el president Artur Mas hauria d'haver dimitit l'endemà de les eleccions: va avançar-les per obtenir una majoria absoluta o excepcional i es va deixar en l'envit una cinquena part dels diputats que tenia, de 62 a 50. Pere Navarro també ho hauria d'haver fet: no va aconseguir frenar la sagnia electoral del PSC –37 diputats el 2006, 28 el 2010 i 20 el 2012– i va perdre gairebé la tercera part dels diputats que tenia a l'anterior legislatura.

Però, ara per ara, Catalunya no és un país normal, ni ho són les circumstàncies: el seu govern no pot prendre decisions, ni polítiques ni econòmiques, de forma autònoma i independent; travessa una crisi econòmica i social sense precedents i el temps per sortir-se'n sense malmetre definitivament la cohesió social s'esgota. I, a més, ni Mas ni Navarro tenen substituts en les seves respectives formacions polítiques.

Els resultats electorals del 25-N tenen una lectura clara però aboquen a una aritmètica parlamentària molt difícil de gestionar. Una lectura clara: gairebé el seixanta per cent dels ciutadans de Catalunya aposten pel dret a decidir; però, alhora, prop de la meitat d'aquests mateixos ciutadans creuen que cal fer un gir radical en les polítiques econòmiques i socials per tal de sortir de la crisi (pràcticament més de la meitat del total dels votants si hi afegim els vots del PSC i alguns dels de C's i, àdhuc, de CiU). Però l'aritmètica parlamentària no ajuda. Qualsevol govern passa per la majoria de CiU, però aquesta és molt feble (50 escons) per intentar un govern en minoria sotmès a majories de bloqueig. Què cal fer, doncs? Es pot optar per intentar un acord entre CiU i ERC amb participació de la segona en el govern –govern de concentració– o donant suport parlamentari, que és la preferida pels votants d'ambdues formacions; una opció similar entre CiU i el PSC. La primera té l'inconvenient de com compaginar el full de ruta sobiranista –que totes dues forces comparteixen– amb el gir social i econòmic que reclama ERC i que CiU es resisteix a acceptar. La segona té la dificultat que ni el full de ruta sobiranista ni social coincideixen, però la desesperada feblesa del PSC i la pressió del gran empresariat i d'UDC podrien facilitar l'acord.

Però la gravetat de la situació (s'hauran d'ajustar 4.000 milions d'euros en els pressupostos del 2013) probablement aconsellaria una solució d'emergència –un govern d'unitat–, que hauria d'anar més enllà d'un pacte polític per incorporar un acord amb les associacions empresarials, els sindicats i la societat civil, tenint en compte que cal compaginar els temps i les etapes del full de ruta nacional i social. Ambdós són necessaris per donar satisfacció a les aspiracions dels ciutadans de Catalunya. Oriol Junqueras ho ha resumit força bé: “El nostre objectiu és treure Catalunya de la crisi i portar-la cap a la independència.” Això implica fer front als reptes econòmics ajornant, potser, algunes despeses en infraestructures per dedicar-les a polítiques socials, retocant el sistema d'impostos que depenen de la Generalitat, suprimint el copagament, donant solució als desnonaments –i, àdhuc, reduint les quotes d'unes hipoteques que ja no corresponen al preu de mercat dels habitatges: és l'únic que no ha estat retallat en els darrers anys– i facilitant crèdits a la petita i la mitjana empresa (aquests dos punts demanarien una elevada dosi de patriotisme per part de les entitats financeres catalanes). En suma, un gran acord nacional per reactivar la producció i el consum per tal de sortir de la crisi i alhora avançar en el procés de construcció nacional exercint lliurement el dret a decidir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.