Sigueu picardiosos

La picardia és una acció enganyosa o dolenta que fan els picardiosos, persones astutes, “promptes a advertir-ho tot i a aprofitar-se'n”, com diu el diccionari de l'IEC, que té –com ja es veu– definicions no gaire aptes per a la majoria dels estudiants d'ESO i, segurament tampoc, per molts catalans objectivament més adults. La paraula picardia ve del castellà. Per si no ho sabíem, n'hem anat tenint proves en els últims 300 anys, vam rebre'n un intensiu generós en la campanya electoral que vam tancar diumenge passat i n'hem continuat rebent mostres extres a moltes interpretacions postelectorals de gent del PP, de Ciutadans, de madrilenys i d'articulistes més o menys ben connectats amb la villa y corte. A poc a poc, les primeres espases de l'exèrcit delmat dels catalans han provat de recordar que el sobiranisme ha estat majoria absoluta i que els diputats partidaris del dret a decidir guanyen per golejada. Però el seu èxit ha estat incert. S'ha imposat la idea que ara el referèndum és força més difícil, que Mas s'ha equivocat i que li han passat factura les retallades. A mi tot això va afectar-me fins dimecres a mig matí. No és que passés res d'especial dimecres, però vaig reaccionar perquè vaig posar-me a escriure aquest article que em voltava pel cap des de diumenge al vespre. Durant dos dies vaig estar pensant que no hi ha res a fer perquè, com va dir-me un pagès murri, els catalans estimem el país, però encara estimem més la butxaca. No hem sabut mai fer pinya. I és veritat. Com ho és també que ens falta picardia. És per això que estem com estem. Però vaig haver de reaccionar perquè, com va dir-me López Tena en una entrevista: “Jo sóc català perquè ho he triat, tu, perquè havent nascut on has nascut no pots ser res més.” O sigui que som el que som i que l'única cosa que ens falta és poder ser. Nois i noies, doncs, aixequem-nos un altre cop. Ens hem complicat la vida, però la Constitució no impedeix enlloc que fem pinya.