La patacada

Ha augmentat la participació, les eleccions autonòmiques han tingut un interès que feia molts anys que no tenien i, a més, en les relacions quotidianes hem tornat a parlar de política catalana. Alguns ho fan desinhibidament, pel broc gros, segurs que tot el món és el món que et circumda i, per tant, no han de patir per l'efecte de les pròpies certeses en el receptor. D'altres ho fan amb la prudència i el tacte que recomanen les regles de la convivència, el comerç i fins i tot la coexistència pacífica. Sigui com sigui, amb veïns, saludats, companys o amics, ara és habitual envestir les converses amb sobreentesos que es poden interpretar de forma immediata únicament perquè a l'àgora, avui, els temes són els que són. Què? Com ho veus? Quina patacada, no? Quin país! És justament aquesta transparència social el que et permet descobrir fins a quin punt els convergents –no els votants conjunturals sinó els que ho són essencialment– ara mateix o estan furiosos o estan decebuts. Se senten traïts, pensen que han fet el pas que la societat els demanava, que han ofert el seu líder com a líder de les ambicions col·lectives en un moment històric i no obstant això, a desgrat del compromís i de l'esforç, l'electorat els ha girat l'esquena per les petiteses i les mesquineses pròpies d'un poble que, ves per on, ara troben petit i mesquí. I després de mantenir que tot plegat només es pot explicar per una decisió irreflexiva, precipitada, per un malentès en el moment de dipositar el vot que avui mateix tothom voldria rectificar, es pregunten per què, ara que tots plegats ens havíem posat èpics, s'ha donat tanta importància a les retallades i a les corrupcions, i per què generen tanta suspicàcia les coses d'en Duran i tanta desconfiança que la seva epifania sobiranista sigui recent. Sentint-los semblaria que es va imposar per majoria absoluta el ressentiment espanyolista dels Ciudadanos o que el partit que ha esdevingut la segona força del parlament fos nacionalment tebi o dubtós, o que malgrat l'alta participació no s'hagi mantingut, o fins i tot incrementat, la representació dels partidaris del dret a decidir i que per tant el suport per al referèndum, o la consulta, que era la raó de ser d'aquestes eleccions, no estigui absolutament assegurat.

Acarats a la frustració sempre oferim la nostra pitjor cara i la conclusió a la qual semblen haver arribat els convergents essencials, tant els que ho expressen amb brillants articles d'opinió als diaris, com els que ho fan amb argumentacions contundents a les tertúlies o amb comentaris instintius compartint un cafè, és que la independència, si no la governen ells, ja no resulta tan seductora. Com si el que els preocupés fos el partit i tot el que en penja i no el futur del país, com si el sobiranisme només fos viable si l'adhesió a les seves tesis és incondicional.

Que es preparin els d'ERC, que l'artilleria mediàtica habitual ja ha començat el bombardeig.