El dia a dia

Tots els governs –ara el de Catalunya– i totes les empreses es mouen entre uns objectius a mitjan i llarg termini, i el dia a dia, o sigui allò que no té res a veure amb l'objectiu, però que és urgent i no té espera. Un bon govern o una bona empresa són els que saben mantenir l'equilibri entre l'un i l'altre. Però sovint aquest equilibri es perd, ja sigui perquè el dia a dia fa que t'oblidis de l'objectiu final, ja sigui perquè pensant cap on vas deixis de tocar de peus a terra. Dit d'una altra manera: l'èpica –l'estació d'arribada– no pot deixar al marge els problemes que has de resoldre cada dia. Les empreses o els pobles que fan un llarg viatge han de preveure que les persones han de menjar cada dia, s'han de vestir, aprendre un ofici, cobrar i pagar el que els correspon, fer bé la feina, establir unes normes de convivència i complir-les, i dialogar amb aquells que voldrien fer un altre camí, revisant contínuament el que s'ha fet i el que es vol fer.

Ítaca és un vell somni, però recordem que el poema d'Homer és sobre el camí d'Ulisses i que l'autèntica èpica és la dels caminants que fan el dia a dia. Els que volen fer camí junts s'han de posar d'acord en l'objectiu, però també en el dia a dia.

Les empreses i els governs han de tenir un projecte per arribar a l'objectiu que es proposen: ser una gran empresa, líders en el seu sector, entrar en un mercat nou, esdevenir un estat propi o mantenir-se tal com són –la seva identitat i la seva cultura– dintre d'una unitat europea. El que primer cal assegurar és que els titulars de l'empresa o del país volen realment arribar majoritàriament a l'objectiu. Per això es fan eleccions o juntes d'accionistes. La gent és com és, i no com voldríem que fossin, i potser darrerament ens hem mirat massa a nosaltres mateixos i hem oblidat els que pensen de manera diferent. Quan hi ha majoria assegurada, cal marcar un rumb, que no oblidi el dia a dia, perquè aquest és decisiu.

He conegut empreses que s'han extingit perquè no tenien projecte i només pensaven en el que feien d'avui per demà. N'hi ha que no creuen en elles mateixes, que encara és més greu. Si no hi ha projecte no hi ha ambició, i si no hi ha ambició no hi ha futur. Però moltes més s'han ensorrat perquè han oblidat el dia a dia.

Els cementiris estan plens de societats que tenien projecte però que van oblidar que cal seguir el ritme que permet el cos, o perquè van prendre una drecera perillosa i es van estimbar. El meu pare, que era muntanyenc, deia: “puja com un vell i arribaràs a dalt com un jove; puja com un jove i arribaràs com un vell”. Els projectes ambiciosos i ben projectats sovint són incompatibles amb un ritme massa viu i s'oblida el dia a dia.

A vegades hi ha grans objectius que s'aconsegueixen donant un cop de puny sobre la taula o aprofitant una ocasió única. No és el cas de Catalunya. Hi ha un procés a seguir, i un dia a dia a respectar, fonamental.