Els ulls del president

M'he fixat en els ulls del president (en funcions) Mas: quan fa dos anys va guanyar folgadament, tenia una mirada llaminera, complaguda, tranquil·la i satisfeta; quan el prestigiós-objectiu-que-mai-no-menteix rotatiu El Mundo el va acusar de comptes ocults, la mirada se li va concentrar, enfosquir, com aquell qui, estant molt irritat, fa esforços perquè no se li noti. No sé què hi devia passar, però uns pocs dies després recuperaven la tranquil·litat, l'autosatisfacció. La nit electoral, que va ser una rotunda bufetada, va trigar a deixar-se veure. La mirada era trista però no angoixada. I ara fa uns ulls distesos i relaxats.

Sé que a misses dites les anàlisis són fàcils, però tot i això m'arrisco a opinar que Mas va cometre tres errors: el primer, creure que la manifestació de l'11 de setembre era seva, que la podia capitalitzar, oblidant que ni l'havia convocada, ni l'havia animada, ni tan sols hi havia participat; el segon –i aquí, vés per on, coincideixo amb Sala Martín–, no desfer la coalició amb Unió Democràtica d'ençà que el seu Primus Maximus es va declarar obertament espanyolista; el tercer és creure que l'independentisme tapava les retallades (paradoxalment, als unionistes els va anar de conya, tapar l'espanyolisme amb un llagrimós discurs sobre la pobra gent que pateix, i què bons que són els pijos!).

Mas té una altra mirada que m'intriga: la de paternalisme, quan parla amb dones. Ja sé que aquest és un país misogin, però els que s'omplen la boca de dir “diputats i diputades, ciutadans i ciutadanes”, haurien de temperar el seu sistema endocrinològic, per dir-ho a la manera més versallesca que se m'acut.

Tanmateix, tot i l'ensulsiada, comprovo que la gent està animada: parlen de la majoria sobiranista al Parlament, del triomf de la famosa manifestació, fan plans, escriuen a l'Obama. Tot plegat, però, té una altra lectura: que l'independentisme ha desaparegut (o quasi) dels debats radiofònics, televisius i de la premsa, que ens han anunciat més retallades i que tothom vol ser oposició. Digueu-me pessimista, però jo crec que hem perdut una oportunitat d'or i que serà difícil de recuperar. Ai.