Neoliberalisme prussià

Pocs economistes recorden que l'anomenat “miracle alemany” de postguerra es fonamentà en la reforma monetària de 1948. A grans trets, i en el context de les runes del conflicte, aquesta consistia en el repartiment igualitari a tots i cadascun dels ciutadans alemanys dels territoris ocupats per les potències occidentals d'una idèntica quantitat de nous Deutche Mark i l'anul·lació dels dipòsits, estalvis i deutes dels territoris ocupats. Ras i curt, Alemanya hagué de partir de zero per reconstruir el país, des de l'impuls del nou estat, des d'unes bases radicalment igualitàries, i sense haver de carregar reparacions de guerra. Un dels objectius no confessats d'aquesta radical reforma fou el de destruir el poder de la gran aristocràcia prussiana junker, artífex i inspiradora de les polítiques hegemonistes germàniques, col·lectiu a qui s'atribueixen les pretensions expansionistes que havien fet de l'Alemanya unida una amenaça continental. Sense diners ni terres, ni capacitat d'influència en la nova república, la nova República Federal es preocuparia més del creixement industrial que de l'expansió territorial.

Començà, doncs, una història d'èxit, fonamentat en un capitalisme renà, que combinava liberalisme econòmic amb la intervenció estatal per preservar equitat social i polítiques de benestar. Mentre aquest binomi de llibertat i intervenció funcionà, els alemanys prosperaren, perquè les economies virtuoses són aquelles en què es preserva la cohesió. A partir dels vuitanta, tanmateix, quan el neoliberalisme anglosaxó inicià el qüestionament de l'economia social de mercat, un factor inesperat desestabilitzà el sistema econòmic i social de postguerra. La caiguda del mur de Berlín implicà una inesperada transformació.

L'octubre de 1990 no es produí pròpiament una reunificació, sinó una annexió. La República Democràtica fou absorbida, colonitzada, eliminada. Passada l'eufòria inicial, el tracte infligit als “germans de l'est” fou, expressat suaument, d'una condescendència paternalista que aviat esdevingué sentiment de superioritat moral i menyspreu. La indústria de l'Alemanya Oriental fou desmantellada sense pietat, les universitats, porgades, i les diferències salarials, més de dues dècades després, encara es mantenen. La reunificació, més enllà de l'impacte econòmic, n'implicà un de psicològic encara no del tot avaluat.

El procés serví a unes classes dirigents alemanyes enriquides per establir una terrible reestructuració de l'estat. Certament, l'esforç de l'annexió de l'antiga República Democràtica implicà una despesa pública imprevista, que contrastava amb una cobdícia creixent i desinhibida de l'antiga i conservadora classe dirigent reconvertida ràpidament en aristocràcia financera. En vista de les dificultats pressupostàries per la major necessitat de despesa social (i major capacitat del capitalisme financer d'escapolir-se de les seves responsabilitats fiscals) es propicià un cop d'estat econòmic anomenat “Agenda 2010”. Aquest programa, imposat pel govern socialdemòcrata de Schröder, implicà, a principis de segle, una profunda i involutiva reforma laboral, privatitzacions, rebaixes impositives a grans fortunes i un desmantellament progressiu de l'estat del benestar a fi de guanyar competitivitat. Una competitivitat que ha suposat accentuar dramàticament les diferències socials internes dins l'economia més potent del continent, un empobriment generalitzat dels sectors més vulnerables i una radical devaluació interna dels salaris, que contrasta amb un enriquiment sobtat dels més rics.

En certa mesura, el nou neoliberalisme resultant ha despertat el costat fosc alemany. Ha fet entrar bona part de l'opinió pública i publicada del país en una dinàmica de psicosi col·lectiva segons la qual l'austeritat esdevé dogma de fe, que genera indiferència moral allà on s'aplica. Amb el control incontestat de les institucions europees, les classes dirigents de Berlín apliquen, amb escreix, la medicina aplicada als alemanys orientals contra bona part dels ciutadans del continent, especialment sagnant en el cas dels mediterranis. Fóra fàcil fer comparacions, com fan sovint els grecs, amb el tèrbol passat nazi. Tanmateix, no és ben bé la mateixa història. El drama de la segona guerra mundial reprimí l'instint de superioritat racial del nacionalisme alemany. Avui els alemanys han sublimat aquest vell esperit en la teorització de Habermas del “patriotisme constitucional”, en el qual se substitueixen les velles concepcions ètniques per valors institucionals i democràtics... amb l'excepció que la inflexibilitat alemanya també acaba, a la pràctica, reivindicant la pròpia superioritat moral del seu model respecte a les diferents concepcions i tradicions socials, culturals i econòmiques de la resta d'europeus. Ja no hi ha projectes de “Lebensraum” o espai vital on els antics supremacistes germànics s'abroguen el “dret natural” a expandir-se. Malauradament, els nous junkers de la banca han assumit una ideologia i pràctica de feudalisme financer segons el qual creuen legítim imposar al continent tots els sacrificis inhumans, com ja imposaren dramàticament als propis alemanys des de 1989 ençà. Aquesta idea de superioritat moral, d'indiferència davant el patiment aliè és el que està estroncant vides a Atenes, Lisboa, Madrid o Barcelona, i és la responsable de dinamitar el projecte europeu. És aquesta mentalitat de severitat prussiana, recollida esplèndidament a la pel·lícula La cinta blanca de Michael Haneke, la causant de la destrucció, per tercera vegada en cent anys, d'Europa.