Tres metres dins de Corea del Nord
A la frontera entre les dues Corees comencen a caure volves de neu. Abans d'entrar a l'àrea de seguretat conjunta el visitant és obligat a signar un contracte. El document en qüestió té tres apartats però un munt de clàusules cadascuna més intranquil·litzadora que l'anterior. Hi apareix el següent: L'entrada a l'àrea de Panmunjom implica entrar en una àrea hostil i la possibilitat de ser ferit o mort com a resultat d'una acció enemiga. El comandament de Nacions Unides, els Estats Units d'Amèrica i la República de Corea no poden garantir la seguretat dels visitants. La fraternització, inclosa la conversa, fer gestos o cap mena d'associació amb personal de l'exèrcit de Corea del Nord està estrictament prohibida. Si succeeix alguna mena d'incident, estigui tranquil i segueixi les instruccions del personal de seguretat. En cas de desperfecte a la seva persona, el seu acompanyant o els seus béns, el sotasignant confirma que no demanarà cap mena de compensació.
Un cop signat el contracte pengen als visitants un distintiu amb l'emblema de l'ONU i són conduïts en forma de ramat a l'autocar. Aquest travessa posts de seguretat militar, trampes anticarro i obstacles diversos fins arribar a l'únic punt de la frontera on les dues corees comparteixen instal·lacions civils. Un conjunt de barracons en els quals, molt de tant en tant, es produeixen converses de pau. De la banda meridional es veuen sis soldats de Corea del Sud. El seu posat és sorprenent. Mig cos protegit darrere del barracó i mig exposat a la intempèrie. Cames obertes, mirada fixa cap endavant i ulleres negres posades encara que no s'endevini ni un trist raig de sol. Segons em diran, es tracta d'un ardit per evitar el contacte ocular amb l'enemic. El cos mig cobert tindria per objectiu evitar un tret mortal directe.
Un soldat nord-americà guia el grup cap al pavelló on, segons la temperatura geopolítica del moment, personal de les dues Corees conversen sobre armament, ajut humanitari o altres temes. Actualment les converses han quedat reduïdes al mínim. En un extrem del barracó hi ha la porta per la qual entren els visitants de la banda sud; a l'altre extrem, la porta que comunica amb el nord. Quan la zona és ocupada per civils del sud, dos policies militars tanquen amb clau el pas de l'altra banda per tal d'evitar cap mena de contacte amb l'enemic. El barracó queda momentàniament segellat. Quan nosaltres hi arribem, més enllà de la línia de demarcació només veiem un únic soldat nord-coreà amb el posat hieràtic habitual.
No és tot plegat un excés de zel? Els sud-coreans no ho veuen així. Els incidents a la zona fronterera són freqüents i obeeixen a moviments de política interna nord-coreana, mai del tot ben coneguda. El darrer fet violent va ocórrer fa dos anys amb el bombardeig de l'illa de Yeonpyeong, a Corea del Sud, amb quatre morts i quinze ferits. Gairebé cinquanta anys després de l'alto el foc, la retòrica del “reduirem Seül a cendres” continua sent l'habitual del règim nord-coreà. Després de prop d'una dècada d'acostament, l'anomenada Sunshine policy, el govern del sud va posar el punt final l'any 2008 a les converses de pau. El primer gran escull va ser el reinici del programa nuclear nord-coreà l'any 2006. Després va venir l'incident de l'illa de Yeonpyeong. Avui dia, el govern del sud es limita a esperar que el règim del nord es col·lapsi mentre fa càlculs multimilionaris sobre el cost de l'annexió.
Per al ciutadà del carrer, els dies del trencament familiar de la guerra queden ja molt lluny. El gruix dels sud-coreans només veuen en el nord una immensa i llastimosa molèstia què només genera maldecaps, ensurts i un lent degoteig de refugiats que arriben amb comptagotes des de la Xina o Mongòlia per esdevenir pàries socials. En cas d'ensorrar-se el règim, els ciutadans temen que la miserable realitat que ara s'amaga darrere del mur de propaganda i secretisme del règim de Pyongyang, impliqui un cost tan gran que la minsa prosperitat de què ara gaudeixen quedi hipotecada pels costos de l'annexió. El Ministeri de la Reunificació ho ha dit ben clar: l'annexió de l'Alemanya oriental per part de l'occidental serà un joc de nens comparat amb el que passarà a la península coreana el dia després.
No sembla que les preocupacions dels sud-coreans vagin, doncs, mal encaminades. En un llibre recent publicat per l'antiga corresponsal de Los Angeles Times a Seül, Nothing to Envy. Ordinary lives in North Korea, Barbara Demick interroga més d'un centenar de refugiats nord-coreans sobre la vida al seu país. El retrat és escruixidor. Una barreja del 1984 de George Orwell i La carretera de Cormac McCarthy. Malauradament no és ficció, és assaig. Inadoctrinament, camps de concentració, corrupció, pobresa i fam. Molta fam. El que hom pot llegir sobre Corea del Nord fa empal·lidir encara més quan es dóna la paraula a les víctimes d'aquest règim demencial. El lector pot acompanyar la lectura amb algun dels vídeos que corren per la xarxa on es veuen demacrats ciutadans nord-coreans recorrent boscos i matolls a la recerca d'alguna cosa per menjar. En l'espectacle, el cor empetiteix.
El visitant que s'acosta a la frontera, entra en la zona desmilitaritzada i mira turons enllà fins a la ciutat nord-coreana de Kijong-dong, inevitablement té tot això al cap. Els altaveus que fins al 2004 cantaven les bondats del règim nord-coreà ja han deixat de sonar. La bandera de 160 metres i 270 quilos de pes continua, però, ben visible. Guanyi qui guanyi en les eleccions presidencials del proper dia 19 a Corea del Sud, guanyarà la línia dura contra Corea del Nord. A part d'això, només queda esperar la fi d'aquest malson.
