Ser-hi sense ser-hi
Enric Vila, al seu article del 3 de juliol titulat “Caminar”, explicava que li agrada molt caminar per la ciutat perquè va bé per a la salut, és barat i, segons certs estudis mèdics, enforteix la intel·ligència i l'autoestima. Vila deia que passejant per Barcelona es trobava amics i coneguts i esmentava també el contramodel dels Estats Units, un dels països on es camina menys. Segons ell, “un país que no camina és un país decadent”.
Efectivament, des del segle XIX l'acte de caminar per la ciutat s'ha exalçat com una forma de llibertat de l'individu modern. Caminar proporciona l'experiència de fondre's amb la massa i alhora contemplar-la amb distància i fascinació. El retrat literari d'aquesta experiència és el flâneur, que deambula lliurement entre les masses anònimes i de tant en tant estableix una relació fugaç –una mirada, una salutació– amb un altre transeünt. Baudelaire ho va retratar al poema À une passante, on el poeta està absort pel soroll de la ciutat (“La rue assourdissante autour de moi hurlait”) i de sobte es creua amb la mirada d'una noia que el fa renéixer per un instant: “Un éclair… puis la nuit! - Fugitive beauté / Dont le regard m'a fait soudainement renâitre.”
Després de la Segona Guerra Mundial, però, un altre model de relació amb la ciutat esdevé dominant. És el model del cotxe, en què la llibertat ja no es manifesta passejant pels carrers, sinó conduint el propi cotxe. Aquest model tan americà ha creat una reticència contradictòria a Europa. D'una banda, als europeus ens agrada pensar que encara caminem perquè hem mantingut una societat més compactada i basada en una relació més igualitària entre els conciutadans –una relació de proximitat, com la que tenim amb la gent al carrer–. Però, d'altra banda, a Europa el cotxe s'ha estès com a tot arreu i ha fet que aquesta proximitat es vagi perdent, i que es creï dispersió, i que les ciutats es suburbanitzin. Els europeus voldríem ser menys “degenerats” que els americans, però cada cop és menys clar que hi hagi cap diferència essencial entre els dos continents.
Hi ha una sàtira perfecta tant de la “civilització” europea com de la “degeneració” americana en aquella escena cèlebre de Pulp Fiction en què John Travolta i Samuel L. Jackson són a dins del cotxe (evidentment), i Travolta diu que a Europa tenen la mateixa porqueria que als EUA però que ho embolcallen tot amb detalls que ho fan semblar diferent. Per exemple, a París, a la Quarter Pounder with Cheese de McDonald's no li diuen Quarter Pounder with Cheese, sinó Royale with Cheese; i a una Big Mac li diuen Le Big Mac. I a Holanda a les patates fregides no hi posen ketchup sinó maionesa: “I seen 'em do it man, they fuckin' drown 'em in that shit.”
Però a l'elogi del caminar de Vila hi trobem un detall revelador, que és que li agrada “passejar amb la música als auriculars i observar tot el que passa com si fos una pel·lícula”. I és que potser a les ciutats globals actuals la imatge de la llibertat ja no l'encarna ni el passejant ni el conductor, sinó l'individu recobert de tecnologia i indiferent a tot el que l'envolta. Per aquest individu que ja som tots, la ciutat ja no és eixordadora com per al flâneur ni tampoc no brunzeix darrere el vidre d'un cotxe. El món ara és un espai musicat que ens retorna la imatge que nosaltres mateixos projectem i on sempre estem connectats amb altres llocs a través d'Iphone-Ipad-Ipod, perquè com més desconnectats estem del lloc on ens trobem, més lliures ens sentim. Per dir-ho en termes heideggerians, si pel filòsof l'ésser humà era una forma de ser-aquí (Dasein), la nostra experiència actual és que només hi som quan no hi som.
