Diputats no electes

El títol sembla enganyós, però no ho és. Un diputat és electe per definició, no és possible entrar al Parlament sense haver passat per les urnes. Des de fa uns dies, els mitjans publiquen els perfils biogràfics dels nous representants del poble, qualificats d'electes, en la nova legislatura i surten una pila de noms que no sabíem que existien. Aquí també hi ha una inexactitud, perquè les senyores i els senyors diputats no representen el poble sinó els partits. La perversió de les llistes tancades fa que la gran majoria dels parlamentaris siguin totalment desconeguts, fins i tot per als votants que, suposadament, els han elegit.

No són diputats electes pel poble, sinó designats pels partits; són el fruit de tripijocs i lluites personals al si d'una formació. Als cartells i als debats, hi figura el cap de llista, la resta és un farciment de figurants dels quals molt sovint no se sap què pensen, què fan ni qui són. Dubto molt que en una votació nominal, o amb un sistema de llistes obertes, l'actual vicepresidenta de la Generalitat hagués obtingut gaires vots. No sé per quins mèrits ha estat la segona de la llista per Barcelona i ha sigut la número dos del govern català si no és que ella personifica la quota d'Unió Democràtica, la U de la coalició, una UDC que encara no se sap si està pel dret a decidir del programa electoral o si es llançarà als braços amorosos del PP d'una vegada.

Les llistes electorals són tan closes i opaques que ni tan sols reflecteixen l'opinió de la militància. L'ordre i, doncs, les possibilitats de ser elegit o no, és un afer sagrat, un tabú a les mans d'uns comitès centrals endogàmics i generalment instal·lats en la rutina política. Si cada formació oferís la llista per un ordre decidit en votacions internes, es podria parlar d'una certa representativitat real, però ni això. Es continuarà dient que els diputats són electes i, qui dia passa, any empeny.