Un Mario Monti català
Europa proposa, i Itàlia disposa. Els nostres veïns mediterranis tenen una llarga tradició de governs tècnics. Així que, per a la seva arquitectura institucional, no va significar cap daltabaix que Roma, en plena crisi del deute de l'Estat i de credibilitat de Silvio Berlusconi, decidís la formació d'un govern de perfil professional durant un període curt i amb una missió molt concreta. I Mario Monti està complint. Aquesta primavera amb tota probabilitat deixarà de ser primer ministre, però Itàlia ja està fora de totes les travesses dels propers rescats a Europa. Quan els partits polítics italians no volen “mullar-se” amb polítiques impopulars –però que creuen necessàries per al bé del país–, almenys són prou generosos per cedir temporalment el govern a algú que els faci la “feina bruta”. A reptes extraordinaris, mesures també excepcionals.
A Catalunya, ens trobem amb una doble necessitat: aprovar uns pressupostos impossibles de quadrar a àmbit comptable i convocar un referèndum per la independència, igualment impossible a àmbit legal. Els resultats electorals apunten a un únic candidat a president: Artur Mas. Però no a un govern únicament de CiU. El repte és excepcional –com recordava el president durant la campanya– i ara cal també un esforç excepcional per donar una solució als ciutadans. Cal generositat i imaginació i, en canvi, aquests dies sentim més arguments d'un partit o un altre dient que no volen “cremar-se” en el govern del dia a dia. I també hem vist CiU amb poca disposició a allargar la mà per a la construcció d'un acord veritablement ampli per salvar els comptes de la Generalitat. En aquests moments, s'hauria d'imposar la constitució d'un govern de màxim suport i de solvència reconeguda, que garantís l'estabilitat i la confiança necessàries perquè Catalunya recuperés l'accés als mercats financers. També per salvar l'estat del benestar. Esquerra Republicana, el PSC, el PP català i Iniciativa per Catalunya haurien de fer un exercici de responsabilitat i estudiar un escenari d'unitat per salvar els comptes de la Generalitat.
Això és el que millor serviria als interessos de Catalunya i que millor representaria la pluralitat amb què els electors han dibuixat el nostre Parlament. Però, encara que seria desitjable i possible, no és un govern gens probable. De fet, ens encaminem a una coalició molt més sòlida, però restringida a CiU i ERC, que són els dos únics que poden modificar part del seu programa per trobar-se al mig dels dos reptes: govern i referèndum. La nova coalició tindrà un format encara per determinar. Però serà un govern de resistència (amb ERC a dins o a fora). La solidesa del lligam entre els dos socis es posarà a prova de seguida: quan prenguin forma de partida pressupostària els 4.000 milions de noves retallades del 2013. I un dels riscos més grans de fer un govern de les dues forces independentistes és que, en el fons, un eventual referèndum no s'acabi tenyint de plebiscit respecte a un govern que –amb tots els pal·liatius que es vulgui– només farà que retallar. D'aquí ve l'esforç d'Oriol Junqueras de resistir a perdre el paper de líder de l'oposició. Malgrat que serà molt poc creïble si, al final, són CiU i ERC els dos únics que voten sempre a favor de les polítiques del govern.
Potser aquest no és l'article que molts de vosaltres voldríeu llegir. Però els analistes –que no vam saber avançar la intenció de vot real dels catalans a les eleccions– almenys hem d'evitar ara fer trampes en la lectura dels resultats. I no enganyar-nos en els riscos que ens esperen.