Cap de setmana llarg

Divendres passat al matí encara hi havia algú, a les oficines. No gaire gent, perquè la majoria havia assenyalat en el seu calendari de vacances aquestes dates per fer un bon pont festiu. Anàvem d'un costat a l'altre dels despatxos, perquè quan s'acosta final d'any és el moment que la gent escull per fer aquella gestió que fa tant temps que havien de fer i que han deixat passar d'un mes a l'altre. Ens adonàvem de la inutilitat de les nostres demandes perquè faltaven els punts clau amb la possibilitat de tenir solucions. En tot cas –ens deien– s'hauran d'esperar a dilluns. Però va ser més difícil intentar fer qualsevol aproximació a la tarda: pràcticament la majoria d'oficines van quedar reduïdes a un treballador per contestar el telèfon.

La situació no és tan excepcional. Habitualment podem sentir que una persona s'acomiada amicalment d'un altre amb expressius: “Bon cap de setmana...!”. I hom es pregunta: “Bon cap de setmana...? Però si tot just som a dilluns o dimarts... Com és que ja es desitgen un “bon cap de setmana...?” En el subconscient d'un gran nombre d'individus hi ha la percepció que els dies que transcorren de dilluns a dijous són espais de temps inevitables castigats per la rutina: anar a treballar, fer feines domestiques, menjar i descansar... Poc més. Una pesantor aclaparadora! Llavors les il·lusions es dipositen en els caps de setmana –en plural– temps que comença el divendres al matí, quan un cert formigueig de cames serveix per avisar que estem apunt de trencar aigües i endinsar-nos en el plàcid espai de lleure i de descans. Des de l'inici de la jornada del divendres hi ha un frenesí perquè les poques hores que resten d'activitat laboral, o de qualsevol altra ocupació remunerada, siguin lleus i distretes. Si es presenta alguna qüestió més complexa és millor deixar-la per dilluns. Molta gent ha prohibit obrir el correu el divendres, i mirar els comptes del banc: fer-ho podria provocar el coneixement d'una mala notícia, d'un succés negatiu, d'un impagat clamorós... I això espatllaria el cap de setmana.

Alguns empresaris se'ns han enfadat molt quan hem intentat plantejar-los problemes un dijous o un divendres. La frase és contundent: “Ja m'has fotut! M'has espatllat el cap de setmana!” Un delicte que no es perdona, una imprudència fatal! Havíem sentit a dir que els anglesos reaccionaven d'aquesta faisó, per ara ja és entre nosaltres: el cap de setmana és sagrat –i no pas precisament per complir obligacions religioses– i destorbar-lo mereix totes les reprovacions.

Tot plegat podria semblar divertit si no vivíssim en la situació que ens trobem. Donem la impressió de desentendre'ns dels riscos que ens amenacen. Fins i tot polítics gironins s'ho passen d'allò més bé fent sopars i xefles, en què els efluvis etílics fan perdre el cap, com és notori. I lamentablement, el temps ens passa factura. El trist és que sem paguen justos per pecadors!