Estovalles

És dilluns, vinc de la concentració que hi ha hagut simultàniament a molts pobles i ciutats de Catalunya en contra de la nova llei d'educació, l'últim atac a la llengua que ens arriba de l'Estat espanyol, un dels més furibunds. La plaça del Vi de Girona era plena de gent: pares i mares, mestres, alumnes, avis... i gent que potser ja no tenen, o potser encara no, un lligam directe amb l'escola però que tenen molt clar que els dos grans encerts del primer govern de la Generalitat van ser l'escola catalana i la immersió lingüística. El termòmetre voltava els zero graus però la plaça era plena. A ningú no li fa mandra sortir a defensar el català. Els nens petits portaven bufanda, gorra i guants i no semblava pas que tinguessin fred. Hi ha mainada molt petita que hi està acostumada, perquè ve de família militant, i a les concentracions, manifestacions i aplecs s'hi troba com peix a l'aigua. No sé si són conscients que ho fem per ells. Si el ministre Wert se sortís amb la seva –Déu no ho voldrà!– s'acabaria el català i la pau lingüística a casa nostra. Per sort, tothom ho té molt clar –menys el PP, no cal dir-ho!–, i la paraula insubmissió era en boca de tots. Insubmissió a aquesta llei, si és que tenen el poc seny de no retirar-la, i acatament de la nostra llei d'educació, la que va aprovar el parlament català per unanimitat.

Acabat de llegir el manifest, d'aplaudir amb les mans balbes, de cridar in-inde-independència i cantar Els segadors, la gent de Som escola han recollit la pancarta. Però no l'han plegada amb molta cura, com qui plega un llençol per guardar-lo a l'armari per molt de temps, què va! Més aviat l'han plegada com plegues les estovalles després de dinar, si saps que tornaràs a fer-les servir al vespre. Han fet ben fet. Això tot just comença. Encara hi ha qui creu que ens hem de quedar on som. Per sort, cada vegada són menys.