La revolta de l'escola
L'escola catalana s'ha alçat arreu contra el deliri del ministre Wert. El deliri de Wert d'espanyolitzar Catalunya (i els països del català i tota la península, llevat de Portugal i Gibraltar) és en realitat un pla en bona part ja executat. Perquè trenta anys de democràcia a l'espanyola no poden rehabilitar quaranta anys de lingüicidi planificat. De fet, la meitat de la població catalana actual vam ser escolaritzats amb un model d'immersió castellana, eficient i excloent. La meitat actual de la població dels territoris del català mai no vam poder aprendre la llengua materna a l'escola. I la gran majoria mai no han pogut adquirir les competències bàsiques en la llengua que ni han gosat de nomenar en la seva Constitució.
Senyor Wert, de qui té por? Ja s'han exterminat els últims monolingües catalans (com eren per exemple els meus pares) que vivien a aquesta banda dels Pirineus. Durant la segona meitat del segle XX, entre la prohibició i la persecució sistemàtiques del català a la vida pública, l'escolarització única en castellà i la penetració a cada llar de la ràdio i la televisió espanyoles, la missió històrica de Franco semblava definitivament acomplerta. Però alguna cosa ha fallat en el seu pla de transició cap a la democratització formal del paisatge ocupat per les armes i controlat quaranta anys per la repressió dictatorial. La democràcia a l'espanyola no ha pogut liquidar la voluntat i els sentiments d'un poble que només té una matèria primera de valor incalculable: la llengua. Per la llengua molts catalans i catalanes han sofert, s'han exiliat i han mort, i per la llengua la gran majoria dels catalans i catalanes estan disposats a no cedir ni un pam, començant per l'escola.
Aquesta disposició al combat no és pura retòrica. La imponent mobilització de l'escola contra l'avantprojecte de la LOMCE –de mestres i professors, d'alumnes i de pares i mares, d'entitats professionals i culturals, de sindicats i d'intel·lectuals– està aconseguint una unitat d'acció a tots els països del català sense precedents.
Avui mateix, 15 de desembre, té lloc a Castelló de la Plana una gran concentració convocada per Castelló per la Llengua i Escola Valenciana. Justament aquests dies celebrem el 80è aniversari de les Normes de Castelló, la normativa ortogràfica impulsada per Pompeu Fabra i consensuada per tots els territoris: gràcies a les Normes, el català és escrit i ensenyat amb una grafia comuna a totes les escoles del món que l'ensenyen. El lema que presideix la lluita al País Valencià és explícit: “Contra les retallades i la LOMCE, defensem l'escola pública i en valencià.” El senyor Wert diu que vol fer una llei que defensi els drets de dotze famílies que volen el castellà com a vehicular: ¿que no sap que al País Valencià hi ha 93.700 alumnes que no poden aspirar a l'escolarització en valencià perquè el PP els en nega l'oferta?
A Catalunya la mobilització, conduïda en bona part per Som Escola, ha estat contundent i generalitzada. Si la consellera Rigau i el director general Castellà van plantar el ministre, ara és la comunitat escolar, el govern i la societat catalana els que anuncien una estricta desobediència civil en cas de prosperar l'ofensiva Wert. El record de la llarga marxa del passat pel català a l'escola és garantia de continuïtat per al futur d'un model d'èxit, de consens i reconeixement internacional.
vull acabar recordant també la important lluita, la gran “marea verda”, que a les Illes Balears està coordinant la Plataforma Crida contra les mesures d'un PP que ha fracassat en voler tombar la demanda absolutament majoritària de les famílies de les Illes per una escola en català.
Com advertia el manifest de Som Escola, llegit dilluns en la concentració de la plaça Sant Jaume a Barcelona, “la gravetat del moment és màxima”, perquè mai ningú “no s'havia atrevit a proposar-nos que esborréssim 35 anys d'escola catalana”.
