Auxili!

El problema no és decidir entre sobiranisme i unionisme, sinó la mala qualitat democràtica de la cultura política en què s'emmarca aquest debat. Sempre és arriscat sacralitzar un model teòric. I hi ha moltes persones que quan aborden el debat entre sobiranisme i unionisme ho fan aplicant el famós terme mitjà d'Aristòtil: donant per segur que una hipotètica posició virtuosa radica en un suposat terme mig entre aquests dos pols. Jo discrepo d'aquesta manera falsament equànime de procedir. Primer: perquè en aquesta matèria no existeix terme mitjà. I segon: perquè és injust anivellar unionisme i sobiranisme. El sobiranisme, amb tots els defectes i excessos que pugui tenir –que en té–, acumula molta més praxi i pulcritud democràtiques que no pas l'espanyolisme. La prova evident la trobem en el fet que en aquests moments el sobiranisme està legitimat per practicar un discurs integrador de la societat, cenyit a la legitimitat democràtica. Mentre que l'espanyolisme s'encastella en les fortificacions de la (seva) llei i explicita un discurs ètnic per confrontar la societat.

És esfereïdor veure la naturalitat amb què l'espanyolisme s'abandona a un lèxic i a uns mecanismes de pensament autoritaris. Felipe González va diagnosticar que el terrorisme basc era una qüestió d'ordre públic, mentre que el vertader problema era el cas català. Zapatero ha dit que la Constitució és superior a la democràcia. En els últims mesos hem sentit precs perquè de nou Barcelona sigui bombardejada, hem vist com números de l'exèrcit reclamen una invasió militar de Catalunya, hem vist els avions de l'exèrcit sobrevolant intimidatòriament el cel, hem vist candidats al Parlament de Catalunya abonant que Artur Mas sigui jutjat per sedició en un futur immediat, hem vist candidats que presenten la suspensió de l'autonomia catalana com una mesura asèptica (de simple aplicació de l'article 155 de la Constitució) i com si no comportés cap mena de violència. L'espanyolitat, ben igual que les categories del fonamentalisme religiós, no és ni matèria política ni objecte de negociació. Éramos pocos y parió la abuela. Per si tota aquesta bateria política no fos prou atroç, el recent manifest dels federalistes unionistes, els que suposadament ens comprenen i ens estimen, practica desvergonyidament el negacionisme històric (negant que l'idioma i les institucions catalanes hagin estat perseguides), dóna suport al disseny franquista de l'Estat, i recau en el lerrouxisme més degenerat. Auxili!