Tot canvia i de pressa

Més del cinquanta per cent del que vaig aprendre d'aquells grans professors del periodisme a l'Escola de l'Església –diguem Manolo Vázquez Montalbán, Josep Pernau, Llorenç Gomis i un llarg etcètera– resulta que se me n'ha anat a l'aigua. Tranquils, no passa només amb el periodisme, també m'ha passat en tots els altres aspectes de la vida, però veritablement no caminem, no, volem. Aquesta reflexió la fèiem conjuntament amb un grup d'amics i coneguts, en una tertúlia a la vora del foc. Tots som lectors assidus de diaris, i en paper, mentre les noves tecnologies no se l'emportin, que esperem que no.

El diari de referència que analitzàvem era El Punt Avui, tots dos ja amb una història, encara que no els podem comparar amb La Vanguardia o els desapareguts El Correo Catalán, El Noticiero... Quan van néixer El Punt i l'Avui, van sortir bàsicament per ser diaris d'informació i una mica d'opinió. Era una època en què les notícies encara no corrien massa de pressa i moltes informacions ens arribaven de primera mà en el diari del matí, o al capvespre en el cas d'El Noticiero o el Tele/exprés. També és cert que en aquella època, les notícies les descobrien els periodistes, les anaven a buscar a les mateixes fonts i a còpia de molts contactes. Una de les obsessions dels professionals era trobar exclusives, es buscaven sota les pedres. Els contactes personals tenien un gran valor, i se'n tenia cura com l'eina més preuada del periodisme. Resumint, podem dir que la base del periodisme era el carrer. Mireu si ho era, que a les redaccions de la majoria dels diaris no hi havia una màquina d'escriure per a cada professional, cosa que sembla el més lògic, i per tant compartíem i ens “robàvem” les màquines per lliurar la feina a temps. No em sé imaginar avui dia un periodista a la redacció sense el seu ordinador.

Què ha canviat, doncs? Ara qualsevol persona és un periodista, qualsevol pot enviar una foto d'un fet que acaba de succeir, qualsevol pot enviar a les xarxes socials notícies viscudes en aquell moment. És clar, doncs, que si els diaris volen subsistir han de canviar, i canvien. Amb la colla que estàvem reunits vam intentar analitzar els darrers exemplars de El Punt Avui. Ens trobem davant d'un diari que pren posició, que es compromet. Sense anar més lluny, avui els lectors hem trobat un adhesiu contra la llei que ens vol imposar el ministre Wert. Fa uns quants dies es va iniciar una campanya de cartes dels lectors dirigides al ministre Wert; se n'han rebut, segons em diuen, uns centenars, que seran enviades convenientment a la seva destinació. Pel que fa a l'opinió, el diari cada cop s'obre més a les opinions de la societat. Ja no són només aquells articles encarregats a persones que destaquen en els diferents àmbits de la vida social, política, cultural, econòmica; cada vegada més es busquen altres opinions de la massa social perquè ens ajudin a aprofundir en les problemàtiques més properes. S'ha de reconèixer que el PP no ens deixa descansar. Sembla com si cada dia algú es trenqués la closca per inventar un tema nou, i així deixar en un racó els temes de debò que ens ocupen a la gran majoria de la societat.

Podem concloure, doncs, que el nostre diari, pel que fa a continguts, i no parlem de la imatge, no té res a veure amb El Punt i l'Avui de fa 20 anys. I un altre aspecte que hem de tenir en compte: la coordinació cada vegada més viva entre els continguts del diari en paper i l'edició digital. Ens trobem davant d'un procés irreversible, que ningú, però, sap cap on anirà. El segur és que caldrà crear mecanismes per cobrar la feina que suposa fer un diari, encara que potser el digital és més econòmic que el de paper. Jo, de números, no hi entenc gaire, però el personal i les infraestructures algú les haurà de pagar. Veurem cap on aniran les coses, però de moment penso renovar la subscripció del diari per a l'any 2013. Confio que tindré temps d'amortitzar-la, i tant de bo que en pugui pagar moltes més.

Podem dir que estem de ple dintre de les festes nadalenques. De ben segur que no seran tan alegres com fa uns anys. Hi ha massa gent a l'atur, i el que no està parat es posa un roc a la faixa, perquè no es veuen pas gaire bones perspectives i d'un dia per l'altre se'n pot anar en orris allò que semblava tan segur. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, potser ens haurem de trencar les banyes i fer córrer la imaginació per deixar una mica de banda la disbauxa dels béns materials –que, tot sigui dit, ens havíem passat molt–, i espiritualitzar-nos en el sentit ampli de la paraula. Que tingueu un Bon Nadal, potser sense gaires diners, però que ningú no ens mati l'esperit. El que sigui, però esperit.