“Qui toca Pere toca Pau”

Pere Casaldàliga, claretià, fou el primer a trepitjar aquella terra que, Francesc Escribano, en la seva biografia, anomena “vermella”, perquè ha estat regada amb sang durant molts anys. La sang dels indígenes que Pere Casaldàliga ha estimat fins a l'extrem de posar la seva vida en perill. No una, sinó moltes vegades. Pere hi arribà el juliol del 1968. La seva vocació missionera, en canvi, no té data precisa. La duia al cor des que entrà al seminari de Vic, però esdevingué imperiosa a partir de Vaticà II, una experiència que canvià la seva vida. Ell mateix confessa en els seus impagables Diaris que va “xuclar la doctrina dels principals documents, talment una abella àvida de pol·len”. Encara avui, la lectura de la constitució Lumen gentium l'emociona. La valoració que en fa, d'aquella primavera de l'Església, és de les millors que conec. El Vaticà II val no només pel que va dir, sinó sobretot pel que va intuir; no per les coses a les quals donà sortida, sinó per les coses que deixà entrar a l'Església. Obrir portes i finestres no hauria servit de res si no hi hagués entrat, a través d'elles, el vent de l'esperit. En aquest sentit, és lícit parlar d'“una nova Pentecosta de l'Església”, gràcies a la qual l'Església deixà de ser la jerarquia, en sentit reduccionista, per passar a ser el poble de Déu. Seria pecar d'ingenuïtat pensar que el jerarquisme, el clericalisme i el masclisme eclesiàstics quedaren superats. Malauradament no és així. Hem tingut l'oportunitat de veure amb quina facilitat retornaven els vells tics i les antigues taques. N'hi va haver prou que el papa Wojtyla s'apuntés al diumenge de Rams per oblidar la Pentecosta i pujar al carro del triomfalisme. El papamòbil té més a veure amb la quadriga de Ben-Hur que amb els màrtirs que morien a l'arena del circ, devorats pels lleons. Aquella també era terra vermella.

Pere Casaldàliga va ser notícia diumenge passat. D'aquí ve que en parli. Hi ha una Església martirial que fa creïble l'altra, l'Església curial, ultramuntana, més preocupada per mostrar-se com una societat perfecta que pel perfeccionament de la societat, una Església narcisista, desconnectada de la realitat. Pere Casaldàliga pertany a la primera. “Si abans acceptava que fora de l'Església no hi havia salvació possible, ara –escriu en el seu Diari–, crec que fora de la salvació no hi ha Església.” És una de les moltíssimes dites d'or (l'aurea dicta, de què parla Lucreci) que es troben en els seus escrits. Durant tota la setmana els he estat remenant. El dia que es publiquin en la seva totalitat, el bisbe Pere serà considerat un pare de l'Església. Ara és un pària. Però només per al Vaticà. Per a aquesta Església que no sap ser pobre. Per a aquest exèrcit derrotat d'una causa invencible, per dir-ho amb les mateixes paraules del bisbe Pere. Fa 2.000 anys que tenim l'Evangeli. Quants el viuen de debò?

Ell, no en tinc cap dubte. Però com ell, afortunadament, n'hi ha molts. Pere Casadàliga ha creat escola. La seva veu és reconeguda a tota l'Amèrica Llatina. Les seves lúcides consignes mouen centenars de milers de militants de l'espiritualitat alliberadora, de la solidaritat global, de l'evangeli de les benaurances, de l'esperança utòpica, de la humanització de la humanitat. Ningú no hauria dit que arribaria a bisbe. I quan fou consagrat, vés per on, no semblava bisbe. Duia un barret en lloc de mitra. I un gaiato de fusta en lloc de bàcul. L'anell, l'envià a la seva mare, conscient que no la tornaria a veure. El bisbe Pere no és dels que giren la vista enrere. En l'homilia ja va deixar clar que el seu compromís amb els indígenes, pobres empobrits pels latifundistes, era irreversible, total, radical com ell mateix. La consagració va tenir lloc a la riba del majestuós Araguaia, al capvespre, però amb llum suficient per recollir i posteriorment publicar les imatges d'aquell bisbe insòlit, que sense ser brasiler, va despertar els seus germans en l'episcopat, els del Brasil primer i els de l'Amèrica Llatina tot seguit. Avui, la seva Missa de la Terra sense mals, no menys que la Missa dels quilombos, amb música de Milton Nascimento, es canten arreu, a pesar de les impertinents censures. No són les úniques que ha superat. Ha superat, fins avui, totes les contrarietats, les persecucions, els escorcolls, les (diabòliques) visites apostòliques, els intents d'expulsió per part del govern i les contínues amenaces dels terratinents. Amenaces que, ara –quan el govern democràtic ha decidit que la utopia de Pere es fes realitat i que, per tant, els peons enganyats, els posseiros desposseïts i els pobres esclaus explotats tenien dret a recuperar les terres que sempre havien estat seves i de les quals gaudien els terratinents–, ara, dic, les amenaces de mort s'han intensificat. Just quan el bisbe Pere ja és bisbe emèrit, té 84 anys i pateix la malaltia de Parkinson. I els papes del concili ja no hi són. En un altre temps, Pau VI, davant els tropells de la dictadura, cridà: “Qui toca Pere toca Pau.” Avui, qui sortirà en defensa seva?