L'Agenda plena

Els membres del cada vegada més vigorós club carca d'aquest país, quan fan la caricatura dels tòpics d'allò que anomenen ideari “progre”, acostumen a parlar de menjacapellans. L'esquerra és, segons diuen, un ridícul compendi de propalestins, antiamericans viscerals i anticlericals primaris. És un discurs que emeten d'esma i que genera una gran felicitat en els auditoris que encara s'esforcen per superar tots els anys de complex d'inferioritat de la dreta. De fet, no és res d'extraordinari, tothom procura fer-se a la seva mida tant els partidaris com els adversaris, encara que, per fer-ho, hagis de girar els ulls i evitar, per exemple, veure com auditoris atapeïts de fervents anticapitalistes radicals aguanten la respiració mentre la monja benedictina Teresa Forcades els parla de pecats que no són els de la carn sinó els de les desigualtats i la cobdícia, o com l'economista Arcadi Oliveras, president de l'entitat cristiana Justícia i Pau, es converteix en un dels puntals de l'esquerra alternativa. O com, cada any per aquestes dates, la clientela més insatisfeta i crítica amb el model econòmic i l'estat de les coses, promou, distribueix i escampa, l'Agenda Llatinoamericana; una publicació que l'any 1992 van inspirar un bisbe català, Pere Casaldàliga, i un teòleg aragonès, José Maria Vigil. A mesura que les desigualtats augmenten i la pobresa s'estén; a mesura que és més obvi que, com va dir un premi Nobel d'economia, l'1% de la humanitat està posant de genolls el 99% restant, i que creix el convenciment que això no es una crisi sinó una estafa i la sospita que les nostres democràcies s'han venut l'ànima, també s'incrementa el gruix de la contestació. Al marge dels mitjans de comunicació majoritaris, com corrents d'aigües subterrànies que no sempre poden emergir, augmenten les impugnacions a la totalitat i la necessitat de plantejar utopies per poder avançar. I amb l'accentuació de les desigualtats, de la duresa del nostre model, de la desesperació i la pobresa, també creix el pensament crític amb el sistema. Ja fa més de vint anys, en una època en que l'economia de mercat es va convertir en l'únic camí possible i l'esquerra convencional havia traït tots els principis fundacionals, que un sector compromès de l'Església va decidir prendre partit per les víctimes. L'Agenda Llatinoamericana, que és fruit d'això, s'ha convertit en una agenda plena de poderoses raons per plantar-nos i dir que l'economia i la política han d'estar al servei de les persones, que no pot ser que es destini als rescats bancaris el mateix import que en xifres de la FAO, serviria per evitar la fam al món durant 600 anys (sis-cents, en efecte), i que no pot ser que les desigualtats no parin d'incrementar-se. L'Agenda és plena d'arguments crítics, de denúncies, de raons per a la indignació, però també ho és d'alternatives viables. Està bé que sigui així, però, a vegades, em sembla que no és necessari. Que només cal dir que ja n'hi ha prou, que no és just ni legítim i que ells saben perfectament de què parlem i com s'ha de resoldre.