Les identitats, són o es fan?
Existeixen fabricants d'identitats? “Que jo sigui un home és un fet que comparteixo amb altres homes. Veure-hi, sentir-hi, menjar i beure és el que també fan tots els animals. Però que jo sigui jo, això és exclusivament meu, i no pertany a ningú més.” Ho va escriure el Mestre Eckhart, a principis del segle XIV. La personalitat de cadascú és única, síntesi d'alguns factors més aviat biològics, quasi innats: el temperament; i d'altres que construïm des de la infància i l'adolescència: el caràcter. A mesura que creixem, allò espontani perd vàlua identificativa, com l'excusar-nos dient: “és que jo sóc així de mandrós!”; en canvi, ens qualifica el caràcter: sincer, endreçat, optimista, envejós, fiable...
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, declara Nacions Unides. Ara bé, som iguals, però no pas idèntics: la identitat individual –la del passaport i de la carona que fem– s'amplia amb altres pertinences compartides: grups religiosos, nacionals, familiars, culturals, etc. No es dóna com un aut-aut, sinó que superposem identitats: la sexual, la religiosa, la nacional, la de seguidors d'Iniesta, la racial, la de fans d'en Bieber, etcètera.
Les persones assenyades no edifiquen una identitat contra la d'altres, encara que sovint la diferència és - i hagi de ser - evident. Només el menyspreu i l'odi forgen una mala personalitat. A les eleccions catalanes he descobert actituds deficients: els atacs personals. Sortosament, n'existeix una, d'identitat, que és suprema: la de la humanitat compartida.
La identitat no es ven als supermercats: es rep, s'assumeix. Qui sóc jo? Per què tinc, potser, tírria als noruecs? Des de quan sóc, per exemple, murcià? Puc ser català i romanès a la vegada? Les qüestions relatives a la identitat són rellevants, tot i que un atuïdor corrent new age o la trista exaltació de la indiferència multicultural ens vulguin endormiscar. Schopenhauer afirma que “la identitat consisteix en allò que un és, en allò que un té i en allò que un representa”. Cal lluitar per ser com som: ens hi va tot! Aquesta és la condició humana: els humans no som subjectes perfectament acabats, delimitats i fets, sinó que estem en construcció.
Si no s'és ximple, es comprèn que proposar-se “espanyolitzar els infants catalans” és ofensiu: qui vol fabricar espanyols atempta contra la dignitat. És una manipulació anacrònica i inhumana. L'antropologia no permet maquillar la realitat: no li és lícit a ningú, ni que guanyi unes eleccions.
Matar les arrels és perillós. Alguns han afeblit el concepte tradicional d'identitat, reinterpretat com a simple adquisició lliure: ho experimenten en gastronomia, sexe, moda, llengua. Jo no vull que em canviïn: sóc jo i la meva història. Tinc la religió dels avis, el dinar de Sant Esteve i el pensut (dit amb t final) gironí. No som una biografia construïda, els catalans. No ho és ningú. Europa sap que la pròpia identitat social no és un decorat teatral o una disfressa d'una nit. Estem capacitats per acceptar tothom, i aprenem de grups diferents, però aniquilar la identitat catalana és feina de colonitzadors, dictadors, genocides i tota mena de tirans. No ens va.
Tinc, entre els meus alumnes, moltes identitats superposades; impressiona constatar-ho . I també són catalans: no ho fabrico, ho assumeixen. Cal liberalitat, que és voler aprendre de l'altre sense exigir reduir-lo a la nostra identitat (Innerarity, 2001). Que no ens arrabassin qui som ni com som: darrere l'interès per l'altre, no ho oblidem, hi ha la voluntat de pau. I els catalans som gent de pau. El menyspreu és el problema d'altres: a les escoles catalanes no se n'ha pas mai generat!
