Projecte de país

És clar que Espanya no en té. En té Catalunya? En els moments crítics que vivim, podem anar així? Què aspirem a ser? Si volem ser independents o tenir un nou encaix amb Espanya, com ho volem? Els que naveguen saben que primer és definir el punt d'arribada i després, decidir com s'hi va. Avui el més gran problema és l'econòmic, i per tant és aquí on s'han de posar els recursos i l'esforç tant per crear com per estalviar.

Quins haurien de ser els vectors de creixement de la nostra economia, quins sectors, mix d'innovadors i madurs, ens portaran el valor afegit que aquesta necessita? Com trobem sectors sostenibles, intensius en mà d'obra, que serveixin per reduir l'atur estructural que patim? Tenim l'economia més oberta i internacionalitzada d'Espanya. Com la impulsem? Com donem suport a les empreses que exporten i ajudem les que encara no ho fan?

Però un projecte de país és més que això perquè afecta la societat, la convivència, la cultura, la igualtat de drets, i per tant defineix l'estructura de l'estat que millor ho permeti, que doni les quotes de llibertat necessàries per fer-ho possible. Si podem visualitzar el que volem reformar, sigui això ara o no possible, podrem establir les prioritats en funció del que és urgent, important i possible, i sabrem quins canvis estructurals i legals hem de fer. El que volem ser ha de ser necessàriament visible per a tots, la tàctica per aconseguir-ho, no; seria donar arguments a qui vol impedir que s'aconsegueixi.

Són aquests temps de canvis, els més grans dels últims 35 anys. El futur serà necessàriament diferent del passat, hem de modular-lo, no esperar que altres ho facin per al seu propi benefici. És més fàcil dir el que no es vol, és possiblement aquí on hi ha quasi unanimitat a Catalunya; criticar el que es fa, que proposar el que s'ha de fer. En aquests temps d'hipercomunicació, els comentaris, les notícies, són tants i tan freqüents que al final acabem amb un recull de projectes i propostes inconnexes, parcials i fragmentades que individualment poden tenir interès però en conjunt o són una quimera o són incompatibles i incoherents perquè les unes anul·len les altres.

La política està desconcertada però el país és viu, i en l'àmbit privat, no pas públic, evoluciona i navega pel mar tempestuós de la crisi, i malgrat que hi ha baixes i que molts no arriben malgrat el patiment intens i l'esforç, hi ha ciutadans que mantenen l'esperança i treballen encara que no veuen la llum al final del túnel. Hi ha empreses que s'han ajustat i aprimat i creen valor i guanyen mercat. El pitjor greuge és l'atur, aquells que no poden lluitar perquè no tenen plataforma per fer-ho i, veient l'injust repartiment dels efectes de la crisi, es revolten en silenci i el seu sacrifici discret pesa sobre la ciutadania que és conscient de la injustícia i de la seva angoixa.

Catalunya s'ha fet en moments de dificultat i crisi i és el poble que més fets revolucionaris ha patit en els darrers cinc-cents anys. Diu Jaume Vicens Vives que del segle XV al XX hi ha hagut a Catalunya onze revolucions, per set a Franca, quatre a Holanda i tres a Anglaterra, i d'aquest fet deriva la conclusió que Catalunya és més revolucionària que rebel, “entenent per rebel·lió l'estat de protesta permanent i per revolució la protesta constructiva”. Jaume Vicens cita Albert Camus, “que considerava la revolució com la destrucció de tota llibertat i la rebel·lió com la conquesta de la dignitat humana”. És cert que als fets revolucionaris catalans s'hi han sumat les ones revolucionàries europees, 1640 i 1714 i “les que només tenen raó d'ésser en el contracop de les estimbades subversives de Castella”, segles XIX i XX, però dit això l'historiador no encerta en el diagnòstic perquè les revolucions catalanes no són “una protesta constructiva” sinó desestructurada, i la rebel·lió, com estat de permanent protesta, està íntimament lligada a l'ànima i la cultura de Catalunya, tant per raons socials com històriques.

Hi ha, malgrat les diferències d'aquests fets revolucionaris, un corrent comú, com reconeix Jaume Vicens: “Com en 1640, hi ha en el moviment de 1705 un deliberat propòsit d'assegurar els principis polítics consubstancials amb el desenvolupament orgànic de la societat catalana. És una inclinació indefugible que s'adscriu al tarannà de la terra.”

Arribats al segle XX i malgrat els fets de 1909, Setmana Tràgica; de 1934, revolta de la Generalitat contra la República, i de 1936, cop d'estat i Guerra Civil, “lluitant entre la reacció i la revolució, fent front a les posicions extremistes, la burgesia catalana (i la classe treballadora) anà realitzant la seva obra, menys sorollosa en el camp polític del que alguns haurien volgut, però summament eficaç en el terreny de l'existència quotidiana (de l'economia) i en el dels interessos superiors de la vida de l'esperit”. Va ser Prat de la Riba un constructor amb mínims mitjans, de la Catalunya moderna.

És una constant amb excepcions que Catalunya l'ha feta més la societat civil de l'anarquisme a la religió, de la burgesia al socialisme, de la cultura als negocis, que els polítics. Diu Lluís Foix que necessitem una generositat que fins ara no han demostrat el polítics, per construir un entorn més favorable per a la convivència i el progrés del país que aquest farà malgrat els entrebancs que se li posin. Està bé voler tocar el cel amb les mans, però és necessari sobreviure en el curt i mitjà termini. Ho han de saber els que anteposen la independència a qualsevol altra consideració i objectiu.

No hi ha hagut precedent, tret de casos singulars com els d'Eslovàquia o l'esfondrament de la URSS, en què la independència no hagi estat precedida per una gran tensió i un fort enfrontament dels que volien separar-se, els febles, i els que no ho volien, els forts. La confrontació no és ara militar sinó econòmica i mediàtica, i les regles del joc són tan obertes que es podria pensar que no existeixen. Costa creure que el que passa, de les propostes de noves lleis, de l'atac a la llengua, de la política fiscal i econòmica, del desigual repartiment de l'esforç per reduir el dèficit, de les campanyes de premsa, de les calúmnies demostrades i no excusades, és accidental... Necessitem, doncs, un projecte de país i sobretot un govern que ajudi una societat vigorosa i resistent que és la força dura de la nació que és Catalunya... i necessitem paciència i tenacitat, i necessitem recuperar la il·lusió per un futur millor. Quan no es veu el final, no tenim dret a defallir, encara que fóra bo que, com a poble, la política ens ajudés una mica...