La nevada

Una nevada en un lloc on la neu no és un element habitual pot i sol alegrar-nos el dia. La neu transforma i metabolitza el paisatge quotidià, un canvi que des de sempre ha fascinat petits i grans. Una nevada sovint també pot destarotar tot un país, si resulta que la tempesta de neu és prou forta per tallar carreteres i fer caure torres elèctriques, com va succeir el març del 2010 a les comarques gironines. Més si la majoria del país i la gent que hi viu, com és el cas del nostre, no estan preparats per afrontar una situació excepcional d'aquest tipus. Si, contràriament, com va passar ara fa cinquanta anys, neva fort i ho fa, a més, coincidint amb el dia de Nadal, la joia ciutadana viscuda farà que l'esdeveniment persisteixi durant anys en la memòria popular. Així, un record compartit per molts dels qui la van viure és descobrir com començava a nevar just en sortir de la llavors molt popular missa del Gall. Si, al capdamunt, resulta que allà on va nevar més va ser al cap i casal de Catalunya, com va ser el cas, doncs aquesta persistència s'amplifica encara més. Que això no ens porti a engany, però. La nevada del Nadal del 1962 va ser molt destacada, de les més grans que el país va viure durant el segle passat. Pel fet que va ser molt general, però també perquè la precipitació de neu va ser molt intensa. Va ser igualment producte de la concordança de la sèrie de factors meteorològics que són els que, habitualment, porten la neu a cotes baixes del país: una potent entrada d'aire fred del nord-est que es barreja amb una massa d'aire humit que arriba del mar. A molts ens agradaria poder reviure, un any d'aquests, un Nadal blanc, com l'hem vist també sovint a moltes pel·lícules. Em fa l'efecte, però, que, de moment, ens haurem de conformar a recordar-lo des de les pàgines d'aquesta revista. Ah! Bon Nadal!