El baró d'Holbach
Respecte a alguns benefactors, el cor demana de vegades una aproximació física més enllà de la intel·lectual; sentir allò que el personatge previsiblement també sentí i visqué, el que els seus ulls podien haver vist, els seus peus trepitjat i el seu ésser gaudit o patit. Cercar, en fi, també la connexió emocional. En alguns indrets de gran voracitat innovadora –París no seria París sense el vertigen de la incessant creació i recreació de tot– cap reconstrucció s'esdevé fàcil. Que diferent d'una raconada de la història de, per exemple, la immutable esglesiola romànica d'una vall emmurallada pel bosc on s'hi encalla, on gairebé no pot ni penetrar-hi el destructor temps!
El nostre molt culte amfitrió, resident a la ciutat de les llums, havia fet una prospecció prèvia amb resultats desoladors. Si bé havia localitzat la casa d'Holbach i l'església que guarda –i ni això és del tot segur– les restes de Diderot, no s'hi podia accedir; pertanyia a algú absent de París gairebé sempre. Cal, però, creure en la fortuna perquè en la visita prevista a la casa (a només la façana) els seus propietaris, uns holandesos, deixaren per un dia de ser errants i ens obsequiaren amb l'accés a les entranyes d'aquell espai emocionant. La immersió al segle XVIII s'aconseguia gràcies a una redecoració molt reeixida. “La xemeneia és l'original del baró”, ens digueren. Mentre alguns visitaven altres sales, jo vaig restar dempeus davant aquella xemeneia. Fàcil era imaginar que les guspires del foc devien competir amb la mirada també espurnejant de tanta intel·ligència allà aplegada. Tota una metàfora del segle de les llums. Parlo, ni més ni menys, que de Diderot, D'Alambert, Lagrange, Rousseau, Marmontel, Voltaire, Hume (l'anglès anava sovint a aquelles tertúlies de cada dijous i diumenge). Per a tal densitat de clarividència en tan poc espai, ens hauríem de remuntar potser a l'Atenes de Pèricles, a la Florència dels Médicis, i, ja després, a la Viena de primers del segle XX. I vaig sentir un profund agraïment. Aquells il·lustrats estimaven apassionadament la vida i, malgrat això, se la jugaven (l'arbitrarietat de l'absolutisme borbònic en la censura i, sobretot, de l'Església en la denúncia constant i implacable, feia imprevisible el càstig a qualsevol lliurepensador, ja que abastava des d'un temps indefinit a la presó, a una condemna a galeres o, en fi, a la decapitació o forca directament). Els estava agraït perquè, sense ells, sense la il·lustració, sense l'enciclopedisme, es fa difícil imaginar qualsevol progrés científic o humanístic. Ells varen ser els primers a foradar el dens tel d'obscurantisme que ho amarava tot. I a ells es refereix Philipp Blom en el seu extraordinari llibre Gent perillosa (gent de la qual tan mancada està avui, malauradament, la nostra societat) recordant que “D'Holbach no va ésser només l'amfitrió de les ments més brillants del seu temps, sinó un important filòsof per dret propi”. Pel seu saló voleiaven debats d'una altura immensa, amb finalitat no només de gaudi personal sinó de difusió d'un ideal emancipador, raó de ser de l'Encyclopédie i de les publicacions que s'imprimien a l'estranger, entraven a França camufladament i es repartien secretament, sempre a la recerca d'una societat fonamentada en el respecte mutu i sense opressors ni oprimits. Realment, era gent molt perillosa.
