La carta als Reis del president Obama
Un bon acord en qüestió d'impostos i despesa pública deu haver estat una de les primeres coses en la seva carta als Reis. O a Santa Claus, perquè no en tenen, de Reis, allà
El primer gran repte al qual s'enfronta el president Obama durant aquest segon mandat és l'anomenat precipici fiscal. El proper 31 de desembre expiren, als Estats Units, una diversitat de rebaixes d'impostos i d'estímuls fiscals temporals que s'havien introduït els darrers deu anys. També s'iniciarà de forma automàtica una reducció de la despesa pública que s'ha d'anar concretant en la propera dècada i que, finalment, ha d'arribar a la quantitat d'1,2 bilions de dòlars. Si tots aquests canvis s'acaben donant, això comportarà una profunda contracció fiscal a l'economia nord-americana, el precipici fiscal. Aquest ajust fiscal es produiria en un moment en què a l'economia dels Estats Units no s'ha consolidat la recuperació després de la crisi de 2008-09, i podria portar a una nova recessió.
Aquest desembre s'acaben automàticament les “rebaixes fiscals” aprovades al 2001 i al 2003 per l'administració de George Bush fill. Cal afegir-hi altres mesures com la fi de la reducció de les cotitzacions socials i un augment de la pressió fiscal a assalariats, empreses i rendes del capital emmarcats en la reforma del finançament del sistema sanitari. Aquests augments impositius suposen 500.000 milions de dòlars, equivalents a un 3,2% del PIB nord-americà.
També hi ha reduccions automàtiques de la despesa establertes de la llei de control pressupostari de 2011 que s'han de perllongar durant una dècada. Aquesta llei es va aprovar a l'agost del 2011 quan va ser necessari assolir un acord al Congrés per tal d'augmentar el sostre d'endeutament públic, en un moment en què això era imprescindible perquè el govern pogués seguir finançant un dèficit públic que des de l'esclat de la crisi, al 2008, s'ha mantingut molt elevat. Aquestes retallades suposen que els programes de defensa han d'acabar reduint-se un 10% i la resta de partides de despesa, excepte les de caràcter social, un 8% per terme mitjà. També desapareixeran les prestacions d'urgència per a aturats o alguns pagaments del sistema sanitari. Aquesta reducció de la despesa suposa per al proper any uns 100.000 milions de dòlars, un 0,8% del PIB.
Sumant l'efecte de l'augment dels impostos i de la reducció de les despeses, l'impacte del precipici fiscal per al 2013 equival al 4% del PIB. S'estima que aquest ajust, en produir també una caiguda del PIB, permetria una reducció del dèficit públic al voltant del 3% del PIB. Es tractaria del més sever ajust fiscal de l'economia nord-americana des de la Segona Guerra Mundial. Totes les estimacions indiquen que, en cas de caure en aquest precipici fiscal, l'economia nord-americana perdria entre 2 i 4 punts de creixement i, per tant, entraria en recessió. L'alternativa de mantenir baixos els impostos o no portar a terme les retallades també té dificultats. En cinc anys, des de l'esclat de la crisi de les hipoteques subprime, amb les polítiques d'ajut al sector financer i de suport a la demanda, l'endeutament públic ha augmentat 35 punts, fins al 73% del PIB. I el dèficit públic es manté a nivells molt elevats, per sobre del 7%. La fragilitat d'aquesta posició fiscal posa el president Obama en una difícil disjuntiva. Si s'evita el precipici fiscal, eliminant alguna de les mesures automàtiques esmentades milloren les expectatives de creixement a curt termini, però es deteriora la sostenibilitat del deute públic a mitjà i llarg termini, i viceversa.
I el problema no es quedaria circumscrit als Estats Units. Amb la zona euro en una situació d'estancament, si l'economia nord-americana entrés en recessió es podria donar un important alentiment de tota l'economia global, ja que els dos principals compradors dels productes que exporten les economies emergents disminuirien les seves compres.
El president Obama no vol retallar algunes despeses socials que formen part del seu programa però alhora ha de convèncer un bon nombre de congressistes republicans i alguns de demòcrates que tenen un fort biaix ideològic en contra de l'augment dels impostos. Fins l'última setmana de desembre l'acord semblava difícil, però pot haver-hi un pacte de darrera hora entre el president i John Boehner, portaveu del Congrés i republicà. Aquest estaria disposat a augmentar el tipus que paguen els qui guanyen més d'un milió de dòlars anuals, del 35 fins al 39,6%, en un paquet de mesures que permetrien augmentar la recaptació en 1 bilió de dòlars. Això podria facilitar les coses per a un menor augment automàtic dels impostos que paguen les classes mitjanes. La combinació de tot això podria evitar una bona part de l'efecte de contracció de les mesures, sense perjudicar gaire el pressupost.
Però fins i tot si s'assoleix aquest acord mínim pot haver-hi dificultats perquè molts congressistes republicans l'acceptin. Són reveladores les paraules del president d'un dels diversos grups anti-impostos del Congrés: “Augmentar els impostos va en contra del creixement i augmentar el límit d'endeutament afavoreix només el creixement del govern. És aquesta la proposta republicana?” I si el portaveu Boehner, republicà, passa l'acord amb l'ajut bàsicament de congressistes demòcrates, la seva reelecció el proper 3 de gener podria estar en perill. Per tant, malgrat la millora de l'escenari, es mantenen les dificultats.
En qualsevol cas, És clar que un bon acord en qüestió d'impostos i despesa pública deu haver estat una de les primeres coses incloses pel president Obama en la seva carta als Reis. O a Santa Claus, perquè no en tenen, de Reis, allà.
