Els jocs s'han acabat

En dos articles anteriors he relatat una síntesi dels inicis d'El Punt. Un grup tan llarg d'il·lusió com curt de diners, pretenia endegar una indústria periodística. El 1976 i el 1977, s'inicià la promoció i recerca de socis; l'octubre de 1978, es crearen Edicomsa i la Cooperativa, mare i filla del bullit; el febrer del 1979, sortia el diari i a final d'any, la pèrdua frenava nous socis. El gener del 1980, tingué lloc a La Moncloa una entrevista d'una hora entre el president Adolfo Suárez, el subsecretari d'Estat per a la Informació, Josep Melià, i el president d'Edicomsa, jo mateix. A La Moncloa, un català plorant en castellà trencà cors. Així ens condonaren 7,5 milions de quotes i esbossàrem una ajuda, a canvi de nomenar un director d'UCD. Complírem el pacte i el nou director, Xavier Roig, s'incorporà al febrer, no resistí i a l'agost cessà en el càrrec. Era un bon periodista, jove i intel·ligent. Passava, però, que el compte de resultats a 30 de setembre del 1980 donava 21,5 milions de pèrdues. L'aventura agonitzava!

Joan Ribas sorprengué dient que un industrial gironí pensava promoure una fundació cultural. Passàrem a l'acció i Ribas em preparà una entrevista amb Joan Bosch i Roura, propietari d'una important industria càrnia de Sant Dalmai. Bosch, home reservat, introvertit, que parla poc i promet menys, escoltà la situació –jo parlo molt– amb atenció. Demanà dades de tota mena i sols amb l'expressió és molt difícil deduir el que pensa. Ribas va fer d'home bo. Bosch –per fi arrencà– digué que no invertiria en una societat atrotinada; si de cas, en una de nova. Després d'estira-i-arronses –més estires que arronses–, en una reunió posterior arribarem a un acord. La participació en la nova Hermes Comunicacions, S.A., va ser: Cooperativa 37,05%; Edicomsa, 18,51% i Joan Bosch, 44,44 %, accions que va adquirir devaluades un 30%. La nova societat es féu càrrec de crèdits i pilotes de 4,2 milions, alliberant-nos dels avals a mi i algun conseller agafat distret. Les bestretes i un bon grapat de factures em foren abonades. Bosch ho deixà a punt per una ampliació. Es veia a venir!

Soci majoritari, Bosch no volgué presidir i seguí fent-ho jo –la paga és la paga! En un consell digué: “Els jocs s'han acabat.” No ho entengué. En adquirir i restaurar un gran edifici per al diari i una rotativa, ho veié clar: havíem canviat de galàxia. Bosch, que coneixia la indústria de la premsa tan bé com la 9ª de Beethoven, demostrà que Groenlàndia vendria sabates als pingüins. En els jocs d'aventures de corsaris de les edicions comarcals i terres de València i de França, els socis el veien totalment gallina ponedora i feien truites a la gironina.

Així, admirat, envejat, imitat, temut, odiat, espremut i cardat, tip d'oportunistes, falsos patriotes i enganyoses promeses d'ajuda, ha arxivat 30 anys de vida esperant el judici de la història (jo, 34). Deixada en bones mans la continuïtat del diari, ha dit prou. He acompanyat Bosch amb total desinterès des del primer dia i puc dir que ha pagat molt cara l'aportació a la informació, la llengua i la cultura. Ara, tocava parar, Joan.