Jordi Pujol

Tenia curiositat per saber com Jordi Pujol ha esdevingut independentista, perquè sovint l'he sentit –i llegit– afirmar que Catalunya ha de trobar el seu encaix en Espanya i que les condicions per a la independència només es donen quan un imperi entra en descomposició; l'Imperi espanyol, però, es va descompondre a finals del segle XIX, i Catalunya hi va perdre la seva oportunitat.

El llibre on Pujol explica la seva deriva sobiranista es titula El caminant davant del congost, una rèplica del títol d'Espriu: El caminant davant del mur. “Mur”, però, és un impediment que et barra el pas; el “congost”, en canvi, és una “vall estreta entre muntanyes”, segons el diccionari: fa difícil continuar avançant, però no ho fa impossible. La metàfora doncs és adient.

Pujol hi exposa el seu pensament cristià, i ho fa una mica a la defensiva. També remarca tots els intents d'harmonitzar Catalunya i Espanya tot contribuint a la governabilitat espanyola. Tot i els insults del passat, avui no hi ha cap espanyol que no s'apressi a dir que Pujol és “un gran estadista”, sobretot els qui li deien “enano” i lamentaven que el seu partit determinés la política espanyola. És la mateixa mentalitat que fa de l'Angela Merkel un ésser gairebé repugnant, perquè gosa aigualir la sobirania sagrada de l'antic imperi espanyol.

Pujol subratlla dos fets: el rebuig generalitzat d'Espanya envers Catalunya (un rebuig que ha anat en augment quan Catalunya és menys víctima i, per tant, menys digna de llàstima), explicitat en la sentència de l'Estatut; i l'ofec econòmic que és a hores d'ara indiscutible. Pujol no parla d'independència obertament, però sí que veu un canvi de rumb, el qual però no ha d'estar exempt de solidaritat. Afegeix que el projecte espanyol ha fracassat, i que Catalunya ara no té altre remei que buscar el camí difícil que entrelluca davant del congost.

És un llibre prudent, amb una redacció millorable i un excés de misticisme. Però crec que també és un llibre honrat. Per primera vegada constatem que no són unes minories il·lustrades o uns polítics els qui busquen el camí del congost, sinó el poble català el qui empeny els líders. I això és una molt bona notícia.