LA GALERIA
Escenes de vodevil
Els veïns de taula són eloqüents i un pèl vociferants: El sopar que promet, l'amistat renovada, el Pomar que absorbeixen en ampolles de dos litres mentre esperen ser-hi tots... El vol erràtic de la cridòria ara ha estès les ales sobre un episodi ocorregut, diuen, en una administració: un ajuntament, un consell comarcal, no ho acaben de precisar. Resulta que va d'un cap -alcalde, president o el que sigui- i d'una senyora, càrrec de confiança de l'equip ídem del dit cap. Protagonitzen –actiu i passiva– un desencaix sexual amb testimonis que hauria iniciat un conflicte que s'allargassaria per la senda d'unes dotzenes de milers d'euros d'indemnització: durant i després d'un àpat, el cap feia o mirava de fer jocs malabars amb les formes més arrodonides de la càrrec de confiança, visiblement engavanyada. Els consumidors d'una escudella espessa i olorosa que hi cantaven els àngels no s'acaben de posar d'acord en si aquesta escena assalt era la primera o una més d'un serial. –Per què us penseu que l'havia posada de càrrec de confiança?, emfasitza un, que conclou: –Per les seves virtuts administratives...? Uns altres però afirmen que no, que l'atac d'erotisme havia arborat el cap durant l'àpat, probablement amb el mam per crosses. Els metges ho expliquen molt bé: beure, tot i que posteriorment pot retre la batuta, al principi ajuda, desinhibeix. Com sigui, en aquest punt les dues opinions de la colla convergeixen: amb o sense antecedents, el pudor indignà la càrrec de confiança fins al punt de xifrar l'assalt ofensa en euros, els que cobraria un afortunat mileurista treballant cinc anys. El festí dels veïns ja és una apoteosi d'orella, morro, pilota, costelló..., i l'eloqüència és digna del moment: Apareix en escena el baríton d'aquesta opereta, que també podria ser el tenor còmic: un secretari o assessor –funcionari, això sí–, encarregat d'harmonitzar els posteriors galls de trompeta i violí que han proferit el cap i la càrrec de confiança i adaptar-los per a contrabaix i fagot. Però aquest, que té un alt concepte de si mateix, tot i no ser el marit i tenir un suculent sou assegurat, se sent traït per la gesticulació desesperada del cap i reescriu el sainet per fer-se'n protagonista i vociferar l'ària de les misèries corporatives. Amb l'arribada del flam casolà, els de la carn d'olla es distreuen i aquest vodevil institucional acaba diluït en els carajillos. Les nòmines d'or dels protagonistes, i probablement els sopars, els llits i les indemnitzacions, és clar, van a càrrec del contribuent.