Dies revolts
No cal ser un endeví per observar que la pròxima legislatura política serà duríssima. I ho serà per a tothom, sense exclusions. Estem començant a assistir a un possible trencament entre les formacions de Convergència i d'Unió, atès que aquesta última sigla es revela cada cop més com una franquícia del PP.
Malgrat les seves convincents argumentacions, a ERC li costarà molt conjugar l'ésser i l'estar de la política: el context és molt precari perquè la doble posició que plantegen els republicans pugui aportar tota l'estabilitat que necessita Mas i, al mateix temps, la credibilitat que necessita Junqueras.
Tampoc bufen bons temps per a la lírica d'ICV: igual que els sindicats, ICV no podrà refugiar-se eternament darrere el lema No a les retallades; en algun moment caldrà assumir solucions concretes i terrenals, en algun moment caldrà acceptar que la negociació amb el ministre Montoro no és un invent neocon sinó una història de terror de base verídica. Molt a la manera de l'eunuc, que vol però que no pot, ICV desplega un discurs plausible però minat per la immediatesa: es fa difícil criticar la destrucció de l'Estat del benestar després d'alguns dispendis dubtosos protagonitzats durant l'època del tripartit; es fa incòmode condemnar Felip Puig i la violència policial quan a la memòria col·lectiva encara palpita el pas de Joan Saura per la conselleria d'Interior i les imatges d'aquest polític contemplant –com un marit davant d'una joguina sexual comprada per conjurar la rutina amb la parella– les pistoles làser que va adquirir el seu departament.
PP i PSC, des de les seves diferències coincidents o des de les seves coincidents diferències, aposten per la inhibició del poder democràtic de la ciutadania: escudar-se amb la llei és, des del punt de vista democràtic, tan perillós com substituir l'èmfasi per l'argumentació. Les formes i continguts de Ciudadanos poden desplaçar la política catalana a una situació molt tèrbola: agressivitat, acusacions, difamacions, denúncies, ira... La CUP haurà d'entendre que sovint les pròpies virtuts també assenyalen els riscos principals: els seus grans reptes seran el de no convertir-se en esclava del seu propi guió; no sacralitzar l'ideal de puresa quan l'ideal de puresa només ha de ser un instrument; i trobar un espai entre els riscos de l'adotzenament i els de l'autosuficiència.
