L'escudella de Girona

Aquesta petita història és un clar desmentiment d'aquelles apreciacions que els catalans són esquerps, eixuts, poc hospitalaris i que només van a la seva. Potser sí que n'hi ha que són així, però potser també n'hi ha per tot arreu.

Fent una conferència sobre la vida dels exiliats catalans a Mèxic i de la importància de les dones per preservar la identitat, em vaig referir al fet que, per Nadal, que era una festa que entre els exiliats tenia més de culte a la família i a les amistats íntimes, el menú era incontrovertible: escudella i carn d'olla, botifarres, pollastre farcit, torrons, etc. Això no podia faltar mai! Però la cosa no resultava tan senzilla quan vivies a Guadalajara, a sis-cents quilòmetres de la botiga de botifarres més propera: es deia La Catalana, però tothom n'hi deia “la María botifarrera” i es trobava al bell mig de la ciutat de Mèxic.

Anar-les a buscar en aquells anys en què viatjar en avió era caríssim i en aquella època de l'any en què als transports de terra no hi havia mai lloc, significava per a mi, que n'era l'encarregat, sortir a les 12 de la nit amb el meu cotxet i tricu-tricu arribar al mercat poc després de les vuit del matí, quan tot just acabaven d'obrir. Ho feia proveït d'una olla gran, per posar el gel, i una de petita per a les botifarres... Després d'un bon esmorzar, això sí, tornem-hi! Per arribar a casa entre les cinc i les sis de la tarda. No em podia endarrerir, perquè la mare es posava nerviosa, crec que més preocupada per les botifarres que per mi.

Em perdia, és clar, les festes de Nochebuena a la mexicana i no em despertava fins cap a les deu del matí, encara cansat i amb un mal humor de tots els dimonis. Cada any era el mateix. Primer procurava convèncer la mare perquè dinéssim altres coses. Ella ho acceptava, però aleshores posava veu i cara de màrtir i mig deixava anar alguna llagrimeta fent veure que s'amagava. Fotuda! No hi ha qui ho pugui resistir...

Aquell dia, a Girona, vaig confessar que, d'ençà del traspàs de la mare, s'havia acabat per a mi l'escudella i que, evidentment, la trobava a faltar. El fet no hauria significat res per a mi si no fos perquè en acabar se'm va acostar un matrimoni de jubilats més aviat modestos i ella, sense preàmbuls, em va convidar a menjar escudella a casa seva l'endemà. Em feia molta il·lusió anar-hi, però ja havia quedat per dinar amb un amic meu de Mèxic que s'havia desplaçat des de Barcelona per sentir-me. Així li ho vaig dir, i la resposta encara em va impactar més: “Que vingui també!” I va afegir amb aquella mitja rialla que tots coneixem: “Hi posarem un xic més d'aigua.”

No m'atreveixo a dir que era més bona que la que feia la mare, però tampoc ho era menys. Feia més de vint-i-cinc anys que no menjava escudella i tampoc la puc oblidar, de la mateixa manera que quan em vaig acomiadar d'aquella bona dona, fent-li els dos petons de rigor, em vaig recordar dels últims que vaig fer a la mare i també em vaig emocionar molt. Malgrat que vaig fer un gran esforç per evitar-ho, fou impossible que ella no ho notés i deixés anar també algunes espurnes pels ulls. Sort que em van venir al cap aleshores els comentaris que els catalans són esquerps, eixuts i poc hospitalaris i la ràbia va fer que no acabés allò en un mar de llàgrimes.