Pensem en la vida

Un amic lector s'exclama. “Sap què passa? Que a Blanes volen construir un tanatori nou i no es posen d'acord en el lloc. Es veu que la situació més fàcil per ara seria construir-lo a tocar de l'hospital, en uns terrenys disponibles. Però, és clar, sembla una mica de mal gust que els pobres malats que van a l'hospital o que hi són internats hagin de veure sempre, allà mateix, esperant-los, el tanatori. Vostè què creu?”

Si he de ser franc, fa dies que miro de passar de llarg del tema que em proposa l'amic. Estem de festa –festa de naixement, precisament– i tots ens posem de cara a l'any nou amb alguna esperança, ni que sigui remota, de millorar la vida en algun sentit. I fa una mica de mandra parlar de cementiris i tanatoris. Estic segur que a vostè, amic lector, també n'hi fa, de mandra. Sobretot per aquestes dates tan vitals. Ja vindrà el moment –inevitable, és clar– de pensar-hi. Però, em dic a mi mateix, si ens fa mandra a tots pensar en la mort, sempre, si estem malalts i ens duen a l'hospital, el que menys volem és que ens posin al davant l'anunci de la fi que intentem evitar posant-nos en mans de la medicina. En fi, acabem l'any amb un record per als amics perduts, just abans de començar a programar els canvis positius per a l'any vinent (per cert, un 13, per si teniu manies).

Duran molts anys, el cementiri de Girona era fora del municipi, a Sant Daniel. No és que el cementiri hagi canviat de lloc. És que el lloc del cementiri era terme municipal de Sant Daniel fins que es va agregar a Girona el 1963. Sembla que, anys abans, des dels ministeris de Madrid demanaven amb insistència a l'Ajuntament de Girona dades sobre els cementiris de la ciutat. Finalment, el consistori va respondre que “en el término de esta inmortal ciudad, no tenemos cementerio”. Era una manera còmoda de sortir del pas sense omplir els papers que els demanaven. D'immortal, encara en deu ser Girona. El que passa és que a hores d'ara això dels títols d'heroïcitat es cotitzen menys entre la ciutadania. Abans del 1963, per raons ideològiques que podeu entendre, semblava com si els títols ens haguessin d'ajudar a fer bullir l'olla. És evident que no. De manera que mirem de passar de pressa pel carrer del Carme –si no fem una visita expressa als difunts.

Tothom se sent una mica immortal. No hi ha ganes de pensar en la mort. Crec que era l'Eduard Punset que deia que no hi havia res que demostrés que ell també havia de morir algun dia. A Blanes, lògicament, veuen malament tenir els seus malats arran de tanatori. Troben que és de mal gust. M'ho diu l'amic lector, al qual desitjo, com a tots vosaltres, molt anys de vida. I si pot ser, cada vegada millors. No havíem quedat que, any nou, vida nova? Doncs, això.